Un viatge a les nostres pors

Tornem a la Sala Fènix, aquest cop per veure la nova proposta que hi presenten en una Sala que actualment està encertant en les propostes que estic veient. [AGON]IA, de la Cia del Corb, és una peça de ciència-ficció que parla de la necessitat, tan actual, de ser reconeguts. Una història amb intriga i tensió, que combina espai, solitud i psicologia, i que et va portant cap a un final que intueixes… però que igualment sorprèn.

El text és de Marcel Clement, dirigit per Victòria Boixadera i interpretat per Berta Pipó. Un gran treball de la Berta Pipó així com tot l’equip tècnic.

Una astronauta s’embarca en una missió sense precedents: passar un any complet sola a l’estació orbital Ícare, més lluny de la Terra que mai ningú abans. No és el primer cop que tenim una obra amb aquest punt de partida. La missió de sortir de la Terra i passar a l’espai durant un temps o la resta de la vida.

Al principi tot sembla sota control. Això és el que diuen els sistemes. Ens hem de creure que les màquines no s’equivoquen, que estan per ajudar-nos. Però ben aviat comencen a passar coses estranyes: sorolls que no saps d’on surten, vibracions al casc, transmissions que arriben però que l’ordinador assegura que no existeixen. Missatges tallats, veus distorsionades… i aquella sensació incòmoda que no està tan sola com pensava.

Per a mi, aquesta obra és com viure dos viatges paral·lels: d’una banda, el de l’astronauta, carregada de pors internes —la solitud, la manca de contacte, la frustració d’un missatge que no arriba correctament i genera una angoixa creixent fins a un final inesperat—; de l’altra, el tall brusc que ens fa sortir de la nau per entrar en un terreny més poètic, gairebé eteri al principi, però que evoluciona cap a una reflexió profundament filosòfica, culminant en un monòleg final que et deixa rumiant molt més enllà de l’escena.

I s’ha de dir que l’escenografia hi ajuda molt: amb aparentment poca cosa aconsegueixen situar-te dins d’una càpsula enmig de l’espai, i t’hi poses de ple, entres en el joc sense resistència. A més, la presència constant de l’ordinador de bord, sempre allà, com una veu que acompanya però també inquieta, aporta en alguns moments un punt de misteri que acaba de donar-li aquesta capa inquietant a tot plegat.

Pots veure la resta de la meva opinió a l’enllaç