Que Marc Rosich és millor adaptador que dramaturg és un fet que, analitzant la seva trajectòria, resulta cada vegada més evident. El seu punt fort acostuma a ser el concepte, el punt de vista, la descripció de l’univers i dels personatges… i no tant els diàlegs o el desenvolupament narratiu quan és ell qui signa el text original. En aquest sentit, A tots els que heu vingut té un punt de partida brillant i un magnífic embolcall farcit de detalls de gran intel·ligència, com ens té acostumats aquest lúcid director. Mercè Aránega interpreta de forma esplèndida una iaia convergent, recentment vídua, decebuda amb Jordi Pujol i que només es consola amb la música de Núria Feliu. El retrat d’aquesta senyora resulta tan cruel com entranyable i, tot i els molts components paròdics, l’actriu la reivindica amb una veritat colpidora i meravellosa. El personatge té tanta llum i és tan fascinant i divertit que sembla no encaixar del tot amb el to de la resta del repartiment, més proper al d’una obra de La Cubana i, malauradament, molt menys interessants. Tampoc la trama aconsegueix generar, dramàticament, veritables grans moments. Com a comèdia, es troben a faltar acudits, diàlegs més afilats o situacions que realment aconsegueixin fer riure. Però, com a drama, tampoc assoleix la intensitat ni l’emoció necessàries. Malgrat això i la seva excessiva durada dividida innecessàriament en dues parts, la proposta aporta una anàlisi ferotge d’una part de certa classe catalana a la qual no estem acostumats a veure ridiculitzada en els nostres escenaris d’una manera tan meticulosa. L’exercici és, des d’aquesta perspectiva, fresc, original i saludable, no obstant la història no acabi de ser tan satisfactòria com seria desitjable.
Enllaç copiat!