En Carlos és un adolescent de 15 anys i, com a tal, la seva vida gira entorn a assistir a classe, sortir amb els col·legues i “suportar” la insistència dels seus pares per saber què passa a la seva vida. Però, a tot això, se li suma que va ser adoptat quan era molt petit i, sense voler avançar més de la trama, això li comporta alguns inconvenients en el seu dia a dia.
Un text, en forma de monòleg, elaborat amb molta precisió i matisos –tant de forma del llenguatge com d’exposició de la situació- que ens transporta a la realitat del protagonista amb cada paraula que surt per la boca d’Albert Salazar, el magnífic intèrpret d’aquesta obra sublim de Daniel J. Meyer. L’autor aconsegueix plasmar el llenguatge actual dels joves de la nostra societat, al mateix temps que les seves preocupacions i problemàtiques (des del primer amor, a la relació amb els amics, els pares o a l’escola). Aconsegueix connectar amb el públic jove, però també amb el més adult, ja que no deixa de ser un reflex del dia a dia de qualsevol jove de 15 anys.
Si a tots aquests elements narratius li sumem l’actuació de Salazar, ja tenim una obra per emmarcar. La seva entrega i mimetització amb el personatge arriba a tal punt que acabes il·lusionat, com ell, per cada missatge de Whatsapp que rep. L’acompanyes i pateixes amb ell en els moments més durs. Empatitzes tota l’estona amb la seva història.
I per acabar-ho d’arrodonir, tenim un marc immillorable on ens assabentem de tot el què li passa a en Carlos: la seva habitació. El temple d’un adolescent, on s’amaga per parlar amb qui vol sense ser escoltat, on balla fins acabar defallit al terra i on dona ales a les seves il·lusions i esperances. Cada element i cada moment musical està triat també al detall. Atenció amb les cançons triades, totes tenen una raó per ser en aquest muntatge.
Per en Carlos, en més d’una ocasió durant l’obra, hi ha moments de la seva vida que són “pura màgia”. Doncs us asseguro que aquest espectacle, en tot el seu conjunt, és, sens dubte, un d’aquests moments.