Aquesta obra combina el gènere de ciència-ficció amb la comèdia de portes per experimentar amb el temps i l’espai escènic. Un mix d’enginy i diversió que explota les possibilitats infinites del joc teatral.
Tot comença en un laboratori òptic on després d’un experiment fallit s’obre una porta a una dimensió paral·lela. Allà descobrim una segona trama on cada personatge té el seu propi doble. D’aquesta manera, Javier Daulte ens convida a assistir a dues obres de teatre de forma simultània.
Però el més interessant d’aquesta obra, més que les dues línies argumentals sense grans pretensions, és el joc amb la simultaneïtat espacial i la idea del doble. Jugant amb entrades i sortides constants, canvis de personatges, repeticions d’escenes des de diferents punts de vista i la representació simultània de dues realitats, es creen uns gags excel·lents que posen en valor les infinites possibilitats del teatre.
No obstant això, l’obra també es deu al cinematogràfic imaginari de la ciència-ficció. Ho percebem en l’ús de la banda sonora de Vértigo, els fosos a negre entre escena i escena o el meravellós “plànol final” de Sandra Monclús prometent un “continuarà…” que tots els espectadors mataríem per veure.
Després de 15 anys de la seva estrena, LaPerla29 ha decidit reprendre aquesta obra amb el seu repartiment original. Un gran encert que és d’agrair per part de tots aquells que ens la vam perdre en el seu moment. Gràcies, m’heu descobert una obra imprescindible, una celebració de la màgia del teatre. Una demostració que quan es tracta de jugar, no hi ha art que el superi.