Faemino y Cansado

El duet còmic espanyol Faemino i Cansado està format per Javier Cansado i Carlos Faemino, que van néixer a Madrid, però podrien haver nascut a un altre lloc. Treballen junts des del 1980. Diferents labors professionals jalonen aquesta relació. La seva curiosa biografia s’ha forjat també en activitats tangents a l’humor, com ara els jocs de taula o ocupacions com la venda d’orxata.

Faemino i Cansado es caracteritzen per una carrera artística pausada, eclèctica i ferma. Teatre i televisió són els mitjans en què s’han desenvolupat principalment, sense menysprear, no obstant, premsa, internet o ràdio. I sempre l’escriptura. Omplin bars, cafè-teatres, teatres, amfiteatres, solars…. En temps heroics provocaven tumults al parc del Retiro de Madrid. Les seves actuacions són un esdeveniment allà on van. Les seves aparicions a la televisió van marcar una època: són Faemino i Cansado.

Lloc de naixement
Madrid
Fotos i vídeos
Conegut/da per
Articles relacionats
Ha treballat amb
Preguntes freqüents
D'on prové el nom Faemino i Cansado?

Els diumenges se succeïen i els èxits de Els del Mico Roig havien crescut força, sempre tenint en compte l’univers en què es desenvolupaven. Èxit sobretot pel que fa a la seva recaptació i encara no tenien nom artístic! Així que es van posar mans a l’obra i van fer, sense saber-ho, una tempesta d’idees, i com estaven de moda aquells noms estúpids de frases fetes van sorgir: Peres Madures, Xufa i Horchata, El que Parteix i el que Reparteix, Espàrrecs amb Mahonesa , Circunferenci i Paral·lelepípede (aquest si els agradava)… Beate, una amiga alemanya força assenyada, els va dir: «Com els vostres personatges de més èxit són els imitadors de morts famoses (sí, era cert, en aquella època compatibilitzaven la Torre de trepitja amb la mort de Viriat), crideu-vos com ells». Quina gran idea! Millor encara, Els Germans Benítez. I durant quatre anys es van dir així…

QUins van ser els inicis de Faemino y Cansado?

«I si preparem un espectacle i marxem al parc del Retiro?» Quan Carlos Faemino va proposar a Javier Cansado iniciar junts una carrera artística no pretenia ni tan sols guanyar-se la vida.

D’acord. Quan Javier Cansado va contestar a Carlos Faemino afirmativament només pretenia aconseguir prou per convidar els amics a menjar en un xinès.

Abans del seu debut al Retiro les etapes creatives conjuntes havien seguit diferents camins, destacant entre totes la venda d’encenedors solars al Rastre madrileny i l’execució de diferents performances. Com no recordar-ne una a la qual jo vaig assistir: al costat del museu del Prado van pintar a terra una sèrie de quadres famosos, al seu etil. Dibuixaven un llavi i l’anomenaven ‘La Gioconda (detall)’ o feien una taca vermella i el titulaven ‘Mondrian (detall)’; després explicaven, cridant, la seva història particular de l’art. Una senyora que passejava amb el seu nét es va acostar i, apiadant-se’n, els va fer fora una moneda de cinc duros. En acabar aquella tarda, Faemino, amb la moneda a la mà i molt seriós, li va proposar a Cansado: I si preparem un espectacle i marxem al parc del Retiro? I, bé, aquí va començar tot.

El primer dia va ser emocionant, és clar que les emocions també poden ser negatives. Nervis, tensió, manca de confiança…. Faemino tenia experiència de treballar de cara al públic. De fet, ja havia actuat a algun local, havia cantat a la Plaça Major, havia interpretat teatre sent un juvenil… Era un artista polifacètic. Però i Cansat? Cansat arribava a la data del debut amb un currículum… diguem-ne, poc prometedor: expulsat del cor del col·legi i relegat als papers més insignificants a l’aula de teatre de l’institut.

I allà estaven tots dos a les deu del matí d’un diumenge de setembre a principis dels vuitanta. «Hem de buscar un lloc que estigui bé», va anticipar Cansado volent semblar tranquil. «El millor és que busquem un banc al passeig de l’estany» -Faemino li mostrava la seva veterania-.

I allà estaven tots dos a dos quarts de deu d’aquell diumenge de setembre ja asseguts en un banc i vestits amb micos vermells de mecànic. De fet a la seva primera època la gent els coneixia per ‘Els del Mico Rojo’. «Bé, i ara que fem?» Cansat va continuar improvisant amb un somriure… La processó anava per dins.»Doncs res, allò apropiat, cridem l’atenció de la gent i fem una rotllana al nostre voltant». L’excitació va créixer en grau exponencial, el cor els va començar, per fi, a bategar. Cansat es va aixecar com impulsat per un ressort i, sorprès de si mateix, va començar a cridar desaforadament els vianants perquè interrompessin el seu passeig i es preparessin per contemplar alguna cosa nova i diferent, un espectacle sense igual. Faemino, encoratjat, es va posar dret al banc i va començar a gesticular. Era una mena d’avenç del que la gent podria veure si es quedava. Al principi, els vianants més que aturar-se acceleraven el pas. És perfectament comprensible: de sobte, dos energúmens els provocaven i el posaven en un brete. Sempre han comentat que a ells aquesta situació els feia gràcia, aquell poc poder de convocatòria els encoratjava.

I va passar el que és inexorable. Aquest diumenge de setembre, a les onze del matí, una parella es va aturar davant de Cansado. I, és clar, n’hi va haver prou que algú s’aturés perquè, com bolets després de la pluja en una muntanya boscosa de la província de Segòvia, els espectadors anés apareixent. En quantitats moderades, això és cert, però suficients per oferir la primera passada del seu espectacle sense igual.

Bé, doncs allà estaven els nostres amics davant d’un nombrós grup de persones amb una actitud no diríem d’expectació sinó més aviat de: Bo estic avorrit, miraré aquests dos amb aquests micos vermells tan cridaners .

I a continuació, una sèrie de records inconnexos i intemporals que en un petit acte de regressió i olorant a sàndal sóc capaç de rememorar.

Cada dijous es reunien al Pub Avapiés (el que avui anomenaríem un bar de copes). Repassaven fins a l’últim detall l’actuació del diumenge anterior i preparaven amb cura la del següent. Eren variacions gairebé minimalistes. Retocs d’alguns conceptes. Incorporació a l’espectacle d’elements exògens i certes sobtades. Ingesta de gintònic. Repassaven textos de Lacan o de Kierkegaard, buscant noves vies per al seu humor. En definitiva, era una festa. I ho repetien cada dijous. Una tarda, en sortir del local, un nen que caminava amb el seu pare els va reconèixer. «Mira, pare, els pallassets del Retiro». Aquest nen va acabar amb les jornades d’autocrítica i amb Lacan. Conservarien la cita dels dijous, però només per a la qüestió del gintònic.

Faemino y Cansado