Sinopsi
Jeu en mi la negritud? Represento jo la diàspora per se? No desitjo caure, necessàriament, en aquesta actual “explosió discursiva entorn de la identitat” –com esmenta Stuart Hall–. Només busco un espai per a dipositar el meu cos i sentir, allunyat d’essencialismes, la multiplicitat ètnica que soc: la imposada i la negada.
Musicar, aquest esdeveniment de viure la música com a possible verb conjugat pel cos és el camí per a alterar aquesta performance meditativa. Aquesta carnal existència és el territori des del qual s’agència, o millor, s’experimenta. La identitat com l’afro és un acte viu que vibra… realitat palpitant que posseeix una profunda ressonància amb la nostra poesia artística. Preguntar-nos qui som suposa atendre les nostres pràctiques, les petjades i pensaments que ens permeten portar a la realitat l’existència, ja que “som quan sentim, vivim i pensem el fer”.
Aquesta hereditària autodeterminació és, sens dubte, una delicada campanya que mereix desfigurar-se amb pausa i amb plenitud, ballar-se, musicar-se; o com representaria Zapata Olivella, enfront d’ella, Despullar-se!
