Tot el que necessites per anar al teatre

Rudo

Moltes persones han conviscut amb la rudesa, l’esforç físic i els reptes personals portats fins a l’absurd. A Rudo un home crea torres i figures amb pesades caixes de fusta. La voluntat i la il·lusió aconsegueixen que l’artista s’enfili, amb precaris equilibris, per unes fràgils construccions. La música en directe (violí i violoncel) fa de contrapès líric a l’esforç titànic del personatge, que gruny, sua i no decau en el seu deliri.

L’espectador es troba atrapat dins d’un espai íntim, en una grada que sembla estar a punt de caure (com el protagonista amb el seus equilibris). Aquesta proximitat amb la pista convida a compartir els perills i desitjos de la vida.

Manolo Alcántara és un artista intuïtiu i autodidacta que treballa en la recerca d’un circ personal i singular. Des de l’any 2001 amb Genuinos imperfectos crea, dirigeix i interpreta les seves pròpies obres, Locomotivo el 2005 i Plecs el  2010.

Cada mes enviem un correu amb les novetats, recomanacions, promocions, concursos i notícies només de teatre familiar. Vols rebre’l?

Newsletter*
Privacidad*

Valoració espectadors
  • Josep Oliva Sasé

    M’en havien parlat molt bé i ahir per fi a Cecuca vaig poder gaudir no us podeu imaginar com, d’aquesta joia. L’entrada ja és peculiar i intueixes que alguna cosa sorprenent veuràs i efectivament així és. Desprès de passar una núvols de fum, és la pròpia companyia qui et rep en un espai íntim i màgic i conforme vas entrant, el mateix Alcantara va muntant bancs amb taulons i acomodant els espectadors. Rudo és un espectacle de circ contemporani de petit format que vol retre un homenatge als homes que amb el seu treball dur, de sol a sol han deixat la seva pell i us puc assegurar que Manolo Alcántara hi deixa la seva. Seixanta minuts de bombardeig de sensacions visuals i sonores fets amb una duresa extrema i una perfecció mil·limètrica i amb una constant complicitat amb el pùblic, però que també té la seva part tendra i poètica. Aquesta va a càrrec de Laia Rius (violí) i Maria Bou (violoncel) interpretant composicions de Clara Peya. No cal aclarir que la creació, direcció i escenografia de Xavier Erra, és sublim. No voldria passar per alt esmentar un número on el fonambulista amb la dificultat que això comporta, recorre la barra amb un titella que va fent el mateix que ell, emociò. Suposo que continuaran gira i si no ho heu vist, feu-ho perquè és un imprescincible. Un 10, màgia pura.

    05/03/2017