Röbota (servitud)

 

La ciència ficció està trobant formes innovadores cada cop més interessants a les sales petites. Angelet s’ajudava del morro d’un cotxe, Cedó s’hi recreava en una habitació de matrimoni i ara Mar Pawlowski despulla un espai que només compta amb dues fràgils cortines blanques i una taula austera per tractar una història bonica i crua a parts iguals. Si no fos perquè ja sabem que és una obra teatral, d'entrada colaria com a espai de dansa.

La companyia El eje és capaç de portar al seu terreny una proposta instal·lada en un futur humiliant que, de tant llunyà a nosaltres, acaba per ser-nos absolutament proper. Ells mateixos ho etiqueten de “thriller tràgic, distòpic, futurista i heterofòbic”. Quatre pilars sobre els quals basteixen el triangle amorós que separa en Broto (Eric Balbàs) d’en Palía (Marc Ribera) i de l’Eva (Maria Hernández) en tres grans actuacions d’una exigència i entrega eminents. És força remarcable la cura que demostra la narració a l’hora d’incrementar la seva intensitat, arribant a episodis d’autèntica abstracció i èxtasi. Una narració que es combina amb un encertat tractament d’escena que contrasta el cyberpunk i les gorgeres renaixentistes, sumats a una feina brillant a càrrec d’Irene García, “La Quebrá”, de construcció de les dinàmiques psicomotrius particulars de cada personatge i a una il·luminació i proposta audiovisuals vigoroses.

Röbota (servitud) acaba sent un homenatge encobert al valor mutable i possessiu que donem a l’individu i a allò que estimem, adient per tots aquells espectadors que necessiten sortir del teatre havent trobat més preguntes que respostes. Un espectacle que beu de l’univers K. Dick amb reminiscències Mery Shelley. Una obra amb voluntat de conduir la ciència ficció, a través d’una propina conclusiva afegida després del tercer acte, cap a la tragèdia més shakespeariana, tot invocant la vergonya d’un públic desorientat que entén que allò que veiem, en el fons, és el producte terminal de les mancances que arrosseguem a la societat actual.

Mar Pawlowsky, ens presenta la seva primera obra escrita: Röbota, un distòpic futur on l’Eva ha d’enfrontar-se als seus obscurs desitjos. Una societat on les relacions heterosexuals estan prohibides per culpa de la sobre població.

A partir d’una escenificació futurista, amb un joc de dues cortines blanques, la companyia El Eje ens planteja una posada en escena amb un moviment corporal molt característic. És en les escenes claus on els protagonistes són els cossos i no les paraules. Una actuació molt destacable d’Eric Balbàs, dins la pell (si és que tenen) d’un robot.

Maria Hernandez ens porta fins a un final tràgic, carregat de crítica, on la gent comença amb aplaudiments secs carregats d’emocions i dubtes; escèptics. Un epíleg que busca la destrucció d’aquest aparent futur, esquitxat de molt present.

Què passa quan converteixes les persones en objectes? Quina és la concepció que tenim de l’amor? Una aposta atrevida, per l’escassetat de ciència-ficció al món teatral, però molt ben resolta i necessària.

La companyia El Eje torna a la càrrega amb aquesta reflexió sobre les dinàmiques de poder a les relacions sentimentals. Viatgem a un futur distòpic on l'estat i les multinacionals tenen un control total sobre la privacitat dels individus, on la productivitat i la capacitat de satisfer els desitjos aliens són els pilars que marquen el valor de les persones. Al més pur estil de Blade Runner, Roböta (Servitud) també planteja una reflexió sobre el límit entre l'humà i l'artificial. Què és el que ens defineix com a éssers humans i ens diferencia de les màquines? Les emocions, l'amor i el seu conseqüent sofriment, aquest és el tema central de l'obra.

Cal destacar el subtil treball de direcció de Mar Pawlowsky, qui a més també s'estrena en el paper de dramaturga. És admirable la progressió emocional que aconsegueix en els seus personatges des del començament fins al final de l'obra. A més, el treball corporal dels intèrprets ajuda molt en aquesta progressió. Arrenquen amb unes interpretacions gairebé reprimides, sense cap humanitat, signe de la societat repressiva que habiten. El final, no obstant, està carregat de l'energia, passió i brutalitat tan característiques d'aquesta companyia. Els personatges es van humanitzant a mesura que la trama avança fins a arribar a un final propi d'una tragèdia grega.

L'atrevida aposta estètica és la guinda final d'aquesta obra que és capaç de mantenir-te alerta des del principi fins al final. Una preciosa reflexió sobre l'evolució que podria prendre el concepte de l'amor en una societat de tecnocapitalisme desenfrenat.

Els aficionats a la ciència-ficció poden estar d’enhorabona, ja que, cada vegada més, el món teatral s’està atrevint a abraçar el gènere amb menys prejudicis. En aquesta ocasió, és Mar Pawlowsky qui se suma, en el seu debut com a dramaturga, a veus com les de Sergi Belbel, Marc Angelet, Clàudia Cedó o Roc Esquius, entre d’altres, per imaginar un futur distòpic des d’una visió crítica del present. D’aquesta manera, en aquest interessant nou espectacle de la companyia El eje, aborden una història sobre l’amor i la llibertat en temps d’un capitalisme ferotge, molt influenciada per sèries com Westworld (la intel·ligència artificial), The Handmaid’s Tail (la mercantilització de les persones) i Black Mirror (la tecnologia com a una amenaça). El resultat és un mesurat, intel·ligent i terrorífic relat sobre la toxicitat de les relacions amoroses, el sentiment romàntic de possessió i la perillosa dualitat entre subjecte i objecte. Amb una estètica excèntrica però efectiva, Roböta (Servitud) produeix, des de la seva senzilla posada en escena, un valuós malestar que remourà, fins i tot, les consciències més escèptiques que poden sentir-se identificades encara que no els agradi reconèixer-ho. D’altra banda, a la recerca de connotacions tràgiques, potser la peça s’excedeix innecessàriament en les formes durant el seu tram final. No obstant això, aconsegueix una notable puresa narrativa amb la qual resulta fàcil deixar-se emportar, en especial, gràcies al personatge d’Eric Balbàs que, des de la seva captivadora fragilitat, ofereix una de les interpretacions més commovedores del teatre independent de la temporada.