Sinopsi

El dramaturg Gabriel Calderón dirigeix aquesta explosiva comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen per indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques.

La filla més jove d’una família íntimament marcada pels estralls de la dictadura, és incapaç de conviure amb els clarobscurs que mortifiquen el seu passat genealògic. Amoïnat per aquesta situació, el promès de la noia construirà una màquina del temps que li permetrà organitzar un sopar nadalenc per retrobar-se amb alguns parents que ja són morts des de fa temps.

El dramaturg Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) dirigeix aquesta explosiva comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen per indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

Durada:
80 minuts

Idioma:
Català

Edat:
No recomanat a menors de 14 anys

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 8

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Pur teatre argentí… de l’Uruguai

En què quedem? És uruguaià, però m'ha recordat el teatre argentí que hem vist per Barcelona. Una obra desbocada, ràpida, on tots parlen quasi a l'hora i s'insulten i fins tot es peguen. A voltes fa riure i altres plorar perquè es parla de la dictadura que va malmetre aquell país. Una història complicada perquè, sense pietat per l'espectador, va avant i enrere en el temps. Molt bones actuacions sota la batuta del mateix autor, Gabriel Calderón. Diria que no us la perdessiu, però ja han tancat barraca.

Crítica completa » https://bit.ly/2FsNZvE

29/04/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

L’ombra de Daulte és allargada

Gabriel Calderón va escriure aquesta obra a partir d'una frase de l'expresident uruguaià José Múgica, en la que venia a dir que les preguntes i dubtes que encara genera la dictadura d'aquell país es podrien respondre quan tots els seus protagonistes estiguessin morts. L'autor agafa aquesta premissa, i en un exercici d'espiritisme teatral fa coincidir vius i morts, passat i present. Solapa diverses temporalitats per demostrar que en ocasions és el passat el que no vol parlar, ni es vol reconèixer a si mateix. Estem, per tant, davant d'un text que ens parla de memòria històrica, però que en lloc d'abocar-se a fer teatre polític s'endinsa en el gènere de la ciència ficció. Una proposta que recorda molt el teatre argentí que va desembarcar a casa nostra cap el 2003 amb Javier Daulte al capdavant, i que actualment arriba molt de tant en tant, de forma aïllada...

Que rebentin els actors suposa,-a l'igual que 4D'Òptic o La felicitat- un exercici teatral lliure de prejudicis, de regles i de formalismes. La peça comença amb un narrador que es dirigeix directament al públic, que l'increpa i que el va guiant al llarg de l'obra. Un narrador que para l'acció, que la fa anar endavant i endarrere, i que s'acaba prenent la llibertat d'entrar finalment com a personatge clau de la història. Sé que aquest recurs pot semblar a estones una mica capriciós, o fins i tot bàsic, però l'espectacle sap salvar molt bé el que en un altre lloc podrien semblar errors o mancances narratives. El fet de deslliurar-se de tot, permet precisament que tot valgui, que tot sigui acceptat. Així, el públic accepta que a la porta del costat hi hagi una màquina del temps, o que els personatges es vagin descomponent en escena, o que darrera d'una altra porta s'amagui el caos, la fi del món... tal i com el coneixem. S'accepta també que els actors parlin a una velocitat exagerada i que es peguin, s'insultin o exagerin algunes situacions. S'accepta perquè estem davant d'un teatre que molts reconeixem, i enyorem. Un tipus de teatre que ens va fer obrir els ulls i la ment fa uns 15 anys, i que ha influït molt a la nova dramatúrgia catalana, encara que això també sigui a vegades un secret inconfessable.

29/04/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

La necessitat de recuperar la memòria històrica

El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982), ha escrit, i dirigeix aquesta comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen. Amb l’objectiu d’indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

La dictadura que va sofrir Uruguai, i els desapareguts que va deixar enrere, és el context d'aquesta peça teatral que parla de la necessitat de recuperar la memòria del passat. Malgrat tot, es pot extrapolar a qualsevol país que ha sofert una dictadura, com és el cas d'Espanya.

Una història que barreja ciència ficció, comèdia i contingut polític. És una obra que parla i que no parla de moltes coses, perquè és una obra que, justament, parla del que es diu i del que no es diu, del que es va dir i del que no es va dir.

Traduïda per Xavier Pujolràs, el mateix Gabriel Calderón ha volgut que l'obra parlés també de la Catalunya d'avui, començant per traduir els noms dels personatges.

A l’obra es fan coincidir diferents temporalitats que va introduint Josep, el personatge que finalment s’encarnarà en un dels desapareguts. Diferents èpoques passades i el present de la proposta, (l'any 2012) es van alternant. Les escenes del present arrosseguen les escenes del passat en un intent de trobar les respostes, d’omplir els buits de la memòria, del temps que falta.

Una proposta amb un ritme trepidant que els actors segueixen amb una entrega absoluta, i que ens obliga a nosaltres, els espectadors a no respirar per no perdre el ritme. Una obra que no dóna ni un segon de pausa i on tot ens parla de pèrdua, de la memòria, de la paraula, del control, de la vida, ....

La interpretació és volgudament exagerada i poc realista, per voluntat pròpia de l'autor i director; malgrat que som conscients d'això que l'hem de valorar tenint en compte aquesta premissa, nosaltres en molts moments hem trobat excessiva aquesta manera esbojarrada d'interpretar i potser també massa cridanera. Segurament el teatre de comèdia a Uruguai té aquest format.

Un munt d'accions consecutives, un anar endavant i enrere en el temps i un brutal dinamisme impregnen tot el muntatge, magistralment dirigit.

Les emocions portades al límit, la ràbia, la tristesa, la culpa, la por, l'enuig.

Un toc d'humor imprimeix el contrast necessari perquè no "rebentin" ni els actors, ... ni nosaltres.

Bruna Cusí interpreta esplèndidament el paper de l’Anna la filla que vol saber, que necessita saber. Magnífiques interpretacions de la resta d’intèrprets, Albert Ausellé (Jordi, el pare), Jordi Banacolocha (Antoni, l’avi), Imma Colomer (Júlia, l’àvia), Francesc Ferrer (Tadeu, el nuvi), Lina Lambert (Graciela, la mare) i Sergi Torrecilla (Josep, el tiet).

Una molt bona proposta teatral a la sala Tallers del Teatre Nacional.

Si voleu veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ

13/04/2018
Hèctor Fibla Ferrà

Un repartiment totalment entregat a aquesta sorprenent obra que mescla comèdia, drama i ciència-ficció.

16/04/2018
Marta Turu Pedrola

Si se’n pot dir quelcom de Que rebentin els actors sense revelar-ne res abans d’hora és, precisament, que es tracta d’una obra on els actors pràcticament rebenten, on els personatges desborden des de l’inici fins al final, perfectament incontrolats en una interpretació que, en moltes ocasions, sobrepassa les capacitats de l’espectador.
Comèdia política, excèntrica i sarcàstica en la que es diuen més veritats que acudits, es fan més preguntes al passat (i a la memòria, individual i col·lectiva) que no pas bromes, i es qüestiona sota la disfressa d’un gran somriure la realitat i els buits que queden després d’una dictadura. Com poden set membres d’una família, especialment els que ja no hi són (tot i que sí que resta viu el seu silenci), provocar aquest terrabastall en poc menys d’una hora i mitja? En Gabriel Calderón ho té molt clar: amb una màquina del temps, moltes preguntes, un guió delirant i personatges ferms i intensos, molt intensos. I sense treva, ni tampoc massa lògica aparent (almenys al principi).
Brillants tots ells (n’Albert Ausellé sedueix des de bon principi), només em queda aplaudir una posada en escena fantàstica i amb una complicitat extraordinària!

12/04/2018
Magui Alba

Siete actores y la Sala Tallers del TNC es todo lo necesita Calderón con su brillante texto para activar y remover el cerebro del espectador hasta el punto de reventar por la cantidad de acciones consecutivas y dinamismo con el que está dirigido el tiempo de la obra que no da respiro a lo largo de la hora y veinte que dura el espectáculo, pasando por todo tipo de sentimientos, encarnados en cada uno de los siete personajes.
La identidad, la rabia, la tristeza, la culpa, el miedo, el enojo… emociones llevadas al extremo con un toque de humor que resulta el contraste necesario a los hechos que realmente se está haciendo referencia, la superación de una dictadura, con sus conocidas consecuencias.
¿Lo mejor?
El texto realmente perturbador y original y las escenas que avanzan hasta llegar a la locura.
La crítica completa en el siguiente enlace:
https://maguiagritopelao.wordpress.com/2018/04/11/que-rebentin-els-actors/

12/04/2018
Josep OS

Avui al TNC he pogut veure aquesta obra escrita i dirigida pel dramaturg uruguaià Gabriel Calderón i traduïda al català per Xavier Pujolràs. Es tracta d’una història esbojarrada que es mou entre la ciència ficció, la comèdia i un rerefons polític feta amb un ritme trepidant que t’obliga a no perdre detall ja que tracta d’una màquina del temps que permet retrobar-en un sopar de Nadal, amb familiars morts fa temps. Prefereixo no entrar en detalls per tal de no fer spoiler ja que hi ha escenes molt divertides i moltes altres que et fan reflexionar i que heu de descobrir vosaltres. El personatge principal Anna ho interpreta una magnífica Bruna Cusí i la resta de repartiment Imma Colomer (Júlia), Jordi Banacolocha (Antoni), Albert Ausellé (Jordi), Lina Lambert (Graciela), Francesc Ferrer (Tadeu) i Sergi Torrecilla (Josep) cada un en el seu personatge fan un excel·lent treball. La posada en escena amb escenari alçat és senzilla però molt efectiva. Molt recomanable i molt interessant per veure una forma de fer teatre molt diferent de la que estem acostumats.

12/04/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

El título de la obra es perfecta para la sensación que te deja el ver la obra. Realmente los actores que participan revientan y lo dan TODO! Lo he flipado!
Sobretodo Lina Lambert! Me ha sorprendido muy gratamente.
Una cena de Navidad muy especial. Con el regreso de familiares a los que poder preguntar sobre asuntos del pasado sin resolver. Familiares perdidos, recuperados por poco tiempo, familiares defectuosos y que irán empeorando. Y qué pueden traer el fin a la existencia conocida. Y no cuento más!!
TODO me ha encantado. Y por poner una pega… el escenario elevado al estar en 1ª fila me ha jodido un poco la visión jajajaja

07/04/2018

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Gabriel Calderón reflexiona sobre la desmemòria històrica al TNC

La Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) acollirà fins al 29 d’abril el nou muntatge del director uruguaià Gabriel Calderon. Protagonitzada per Bruna Cusí, Imma Colomer, Jordi Banacolocha i Sergi Torrecilla, entre d’altres, […]

3 abril 2018