Perfectament imperfecta és un monòleg dirigit per Laura Domènech Vila i interpretat per Montse Rodríguez i Clusella. Un espectacle basat en la novel·la de Carla Gracia Mercadé que explora què passa quan els fonaments de la nostra vida s’esquerden i ens veiem forçats a reconstruir-nos. Un crit de llibertat. Una manera de dir: “Aquesta soc jo. I està bé així”.
Sinopsi
A la Rut li sembla que per fi té la vida controlada. Una feina fixa i amb cert prestigi com a professora a la Universitat, una casa amb jardí com havia volgut de petita, un marit que l’estima i dos fills. Però quan el seu fill de 8 anys comença a patir episodis de psicosi i li detecten TEA, tot el que li semblava sòlid s’ensorra. A la vegada, la seva mare, malalta de càncer terminal, decideix casar-se amb un playboy italià i la convida al que a ella li sembla un casament esperpèntic a un glàmping de l’Ametlla de Mar. La seva psicòloga l’anima a anar-hi i li proposa que comenci una llista de coses que aprèn del seu fill. La Rut, educada per ser una ‘bona nena’, seguirà les seves instruccions. El que no sap la Rut és que a través d’aquest viatge s’acostarà per fi a la seva mare, es confrontarà amb les decepcions del seu matrimoni, redescobrirà un vell amant, digerirà la realitat del seu fill i, sobretot, desempolsarà memòries oblidades i curarà ferides antigues que li impedien ser qui realment és: una dona forta i imperfectament perfecta. Perquè potser la vida a vegades és una mala passada, però les males passades poden treure el millor de tu mateixa; fins i tot poden recordar-te qui ets.
Notes d'autoria
Arribo a casa i em trobo un sobre a la bústia a nom del Gael, el meu fill. És de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Drets Socials. L’obro. A dins hi ha una carta i un carnet blanc amb dues línies que fan mal de tan vermelles. En lletres negres hi diu: Targeta Acreditativa de la Discapacitat. Grau: 49%
Després de cinc anys de perseguir una resposta a la pregunta «què li passa al meu fill?» i un any i mig de tràmits administratius tenim dues acreditacions. En una hi diu que el Gael té una discapacitat de gairebé el 50% (un 49% i no un 50% perquè així l’estat s’estalvia una pensió) i una dependència del 69% (novament un 69% de dependència i no un 70% pel mateix motiu, economitzar l’estat del benestar). Són només nombres, no hi diu si li falta una cama, si és daltònic o sord. Només són nombres. Però aquests nombres són una representació del que suposa acompanyar el Gael en el dia a dia i de l’angoixa que té a dins, que viu amb ell. Respiro i m’ofego alhora.
No li ensenyo el carnet al Gael, me’l guardo a la cartera. A ell li dic que podrà passar per la cua ràpida a les atraccions de Port Aventura. Li ha semblat una cosa extraordinària.
Perfectament imperfecta és una declaració de principis. Durant anys vaig intentar encaixar, fer-ho tot bé, complir amb allò que s’esperava de mi com a filla, professional, parella, mare. Però tot va esclatar amb el meu fill Gael. Ell no era perfecte, era diferent. Al principi, quan anàvem al parc o a qualsevol lloc i tenia comportaments disruptius, demanava disculpes constantment. Fins que un dia me’n vaig cansar. Vaig deixar de demanar perdó per com era el meu fill i vaig començar a centrar-me en com se sentia ell. Si ell estava bé, jo també.
I aleshores vaig entendre que això també valia per a mi mateixa. Jo no soc perfecta. Però no penso continuar amagant-me. Vull viure-ho tot: el que fa mal, el que emociona, i el que transforma.
