Sinopsi
En l’espai més mínim un lloc es gronxa. Entre les paraules hi creix un gest, fins que es descompon un gemec. I la pregunta? El que neix d’un desequilibri! D’esquena, en un abans del començament, s’esdevé el petit poema. Música en els ossos i es filtra un record que desarticula el discurs; gran relaxació. Els ritmes d’un contacte, alguna cosa a la respiració i riu en diferents moments de la frase… aquests punts són d’una cicatriu? Quants interrogants conté la teva pregunta? Quan el no temps toca el cos, alguna cosa s’ha ballat: vibra la pell de l’espai. Què deuen somiar els morts? Quan allò que s’ha perdut es presenta entre els parpellejos d’aquest cos segrega un blanc possible que acull l’instant. Quina era la pregunta?
Enmig d’una indagació al voltant de la meteorologia del cos i l’acústica del moviment ens submergim en els mapes furtius del subconscient propi i col·lectiu. Les memòries antigues i futures, les que no es van poder plasmar en cap paper, aquelles que ens fan ser d’una o d’altres maneres. Som dipòsits de vestigis, essències i absències que operen secretament en el procés d’una dansa atencional i alquímica. En aquest exorcisme sigil·lós ens permetem crear el passat, donar a llum a la memòria, com si es tractés d’un acte creatiu. Tot això, en companyia d’aquests cossos orquestrals, les seves bufades, les seves llengües i impregnacions.
