Orgull

Assegut en una butaca un home explica al públic, als seus confidents, un segment de la seva vida en el moment en què ha perdut a la seva dona hores abans. Durant aquesta confessió de poc més d’una hora, narra com es van conèixer, com van arribar a casar-se i aquest final tràgic. En tot aquest viatge en els records del protagonista descobrim que va fer bandera de la severitat i la fredor, conseqüències d’un orgull extrem causat per una vida plena de humiliacions. En els silencis veia com creixia la seva força i com s’imposava a la seva dona. Creia que enfortir aquests moments li reportarien tot allò que sempre havia desitjat.

Andreu Benito és el pol d’atracció d’aquesta obra, amb la seva oratòria i presència a l’escenari. El pes de la història és suportat per Benito d’una manera estoica i continguda, amb moments d’esclat de ràbia, però al mateix temps demostrant que l’orgull del personatge no li permet deixar-se emportar per el dolor profund que sent.

El text traspua el dolor i la culpabilitat d’una relació desigual que acaba tràgicament. Intentant explicar les causes, sense justificacions, i contextualitzant la situació. Com tots els relats de Dostoievski, la complexitat psicològica dels personatges, el que estan a escena i els que no, marquen les accions i l’esdevenir de la resolució dels conflictes.

Benito suporta molt bé el pes del text, i va guiant a l’espectadora en el seu relat cronològic amb certa habilitat, però hi té en contra una part essencial del muntatge. L’estàtica de la posada en escena, el fet que el protagonista no es mogui gairebé de la seva ubicació durant tota l’obra, densifica l’obra innecessàriament. Aquesta quietud volguda, segurament per donar més pes a les paraules, provoca en el públic moments de desconnexió amb el relat i el què està passant. Tot això, fa que costi seguir la història i hi hagi la sensació que l’espectadora s’ha perdut en algun moment i que no segueix el fil que se li mostra. Amb algun moviment més o una interacció gestual amb el públic més propera i agitada, el text hauria acabat de tenir el sentit confessional que s’esperava, amb una espectadora activa i expectant.

És curiós que tinguem a la cartellera un espectacle que parla de la importància del silenci en escena (el de la Portillo al TNC) i que per altra banda la Biblioteca de Catalunya ens ofereixi un exemple tan interessant amb aquest text de Dostoievski. Orgull parla de moltes coses, però fa del silenci un element tècnic molt interessant que Andreu Benito utilitza amb una perfecció absoluta. De fet, es tracta d’un text inquietant i intimista, també conegut com Krótkaia, Una noia dòcil o La sumisa. En ell, un home gran (prestamista de professió) explica la relació que va tenir amb una noia jove que va començar demanant els seus serveis i que va acabar convertint-se en la seva dona. La incomprensió, els retrets... i sobretot l’orgull acaben per malmetre un matrimoni que ja va néixer condemnat.

Orgull ens parla principalment de les dificultats de comunicació entre les persones, que en aquella Rússia del segle XIX eren encara molt més grans. La diferència d’edat i de classe, a part de les barreres insondables entre homes i dones, eren el principal escull per a una relació d’igual a igual en la que pogués créixer la confiança i l’amor. El que més impacta és el reconeixement de tot això per part un home que es mostra intel·ligent i culte, però també incapaç de solucionar uns errors que, per altra banda, ja no tenen solució. És el retrat de la impotència, de la culpa i del penediment.

Andreu Benito sap posar-se com ningú a la pell d’aquest home contradictori i difícil de defensar. La seva és una interpretació matisada i sensible que no es pot amagar darrera de cap artifici ni cap excusa escènica. Només una butaca, un focus... i un públic molt proper. Potser s’hagués pogut fer alguna concessió (a vegades la immobilitat pot resultar igual d’artificiosa) però la decisió d’Oriol Broggi es deu potser al fet de deixar tot el pes a les paraules i als silencis. Aquests insondables silencis que Benito omple d’un misteriós contingut.

"Orgull" demostra el poder de suggestió de les paraules, que tenen la capacitat de traslladar-te a un altre món. És clar que, per aconseguir-ho, cal talent, vocalització, sentiment, és a dir, interpretació. I si a tot plegat, hi sumes un text clàssic, de l'escriptor rus Fiòdor Dostoievski, ens trobem com a resultat una obra de teatre ambiciosa. De fet, hi afegiria una expressió: teatre de veritat.

Qui ha aconseguit que coneguem l'univers de Dostoievski (o si més no, un text seu) és la companyia La Perla 29, amb l'Andreu Benito com a actor, i intèrpret únic. A la direcció, Oriol Broggi, que una vegada més demostra que tot el que signa l'ha fet passar pel sedàs de la passió. Qui, si no, s'atreviria a portar a l'escenari de la Biblioteca de Catalunya (que dit sigui de passada, és tan bonic per dins, com alarmant per fora, i ho dic per la necessitat de neteja) una obra en què asseu un únic personatge en una butaca i el fa descabdellar la seva història personal, dolorosa i tràgica, i que està enllaçada amb una relació amorosa desigual, que avui podríem pensar que era d'altres temps, però malauradament no és així. És el que passa amb els textos clàssics, que et poden fer pensar que estan desfasats, perquè representen una societat heteropatriarcal antiga, però que tenen la capacitat de fer sacsejar consciències per demostrar que la societat encara ha de canviar. I tot això amb un únic personatge. Una interpretació excel·lent. Ah! i una il·luminació brillant.

 

 

Un home que parla amb si mateix, a nosaltres, a ningú

A partir de Manyaga (relat fantàstic), un relat breu de Fiodor Dostoivski, publicat originalment dins el Diari d'un escriptor l'any 1876 sota el títol Krótkaia, un relat fantàstic, neix Orgull, un text fascinant amb un rere fons intimista i inquietant.
En el procés de creació i adaptació teatral d'aquest muntatge, i partint de la traducció d'en Miquel Cabal, hi han treballat l'Oriol Broggi (direcció), l'Andreu Benito (idea original i interpretació) i en Ramon Vila (dramatúrgia)

L'orgull és el tema principal i un dels principals conflictes (psicològics i existencials) que pateix el narrador (protagonista) d'aquesta història. L'orgull és la causa de moltes de les seves desgràcies, i també la causant de la seva incapacitat d'estimar obertament. Orgull que no li deixa mostrar la gran persona que hi ha al darrere de l'home ferit.

Es tracta d'un conte breu en forma de monòleg magníficament interpretat per l'actor Andreu Benito. Una interpretació magistral digna de ser recordada. L' Andreu Benito ens regala moments interpretatius memorables. El to, la mirada, els silencis, la seva manera d'expressar-se, les pauses, el que diu i el que calla... No tinc suficients paraules per descriure tot el que arriba a transmetre aquest grandíssim actor.

Davant nostre veiem i escoltem el relat d'un home solitari, trist, orgullós; un home ple de contradiccions, recelós, desafiant; un home ofès, frustrat, que pateix. Un home que es pregunta, recorda i reconeix la crua veritat de la seva història.

Un actor sol, una butaca, un punt de llum càlida i les paraules de Dostoievski són tot el necessari per gaudir d'una obra magna.

Orgull és un gran text, un relat hipnòtic, interessant, amb una força dramàtica brutal que t'atrapa des del primer minut. Una trobada íntima i sòbria. Una petita joia teatral que ningú s'hauria de perdre.

Un espectacle del tot imprescindible!

La Biblioteca de Catalunya acull el text narratiu de Dostoievski de la mà d'Oriol Broggi i Andreu Benito. Un espai on sempre és un misteri saber quina disposició de grades i escenari et trobaràs. En aquest cas, una butaca sota una finestra serà suficient per ser el niu dramàtic on Andreu Benito es refugia durant tota l'obra. Amb pocs moviments marcats i un entreacte express, "Orgull" entra suaument per les orelles dels espectadors i van calant totes i cada una de les paraules que l'actor va defensant.

El monòleg ens parla de l'abús de poder i com això afecta la relació sentimental entre dues persones. De com dues figures que comparteixen certs aspectes sentimentals del passat no encaixen en un present i deixen de tenir futur. El protagonista principal, un prestador, buida sobre la terra de la Biblioteca tots els seus pensaments i les seves emocions que tenyeixen les parets de l'espai de cinisme infundat en autojustificacions del passat. El propi i únic protagonista del monòleg, Andreu Benito, és el metrònom de l'obra. Ell marca el ritme, els silencis, les pauses, les mirades... i va creant un vincle únic amb l'espectador que des del minut 0 de la funció es converteix amb el Mur de les Lamentacions.

A poc a poc es va construint la història de dos eixos que parteixen d'un mateix punt, però que amb el pas del temps divergeixen cada vegada més. Una narrativa esplèndida d'Andreu Benito que marca els dos rols en una relació "amorosa" on un és el prestador i l'altra empenyora la seva vida. La importància d'estimar i la manera de fer-ho es veu sempre condicionada pels actes i fets viscuts al llarg de les nostres vides.

 

Miquel Cabal Guarro és el traductor al català d’un relat de Fiódor Dostoievski que va ser titulat inicialment “Manyaga” dins de “El diari d’un escriptor”. Aquest curt relat ha estat publicat amb altres títols: “Una noia dòcil”, “La sumisa”, “La mansa”, “La dulce” i ha estat adaptada al cinema sota altres títols semblants. I és que el monòleg parla de l’altre a través d’ell, de l’orgull que impedeix l’amor i sobretot, expressar-lo.

Fa quasi bé un segle i mig que Dostoievski va escriure aquest relat que podria ser contemporani com moltes de les seves obres que demostren el profund coneixement que tenia del comportament humà i de les seves relacions més íntimes. A través d’un sol personatge podem endevinar tot el que pensa, sent i viu l’altre. Ell parla al públic, relata la seva història i se la va explicant a ell mateix amb totes les seves contradiccions, pors, dubtes i  poc a poc, ell sol, a través del seu pensament i el seu discurs, com si ho fes des de la butaca d’un psicoanalista, va descobrint el perquè de la seva relació fracassada.

Oriol Broggi utilitza l’espai de la biblioteca a la manera més adequada a l’obra com ens té acostumats. Una butaca, una habitació fosca, un terra sense enrajolar, una llum tènue i quatre mobles repartits a la part del darrera són els únics elements escènics necessaris per aquest monòleg intimista magníficament interpretat per Andreu Benito i adaptat per Ramon Vila. Un gran treball.

És clar que és Dostoievski, i que la qualitat del text, Manyaga, és descomunal. I sí, és clar que l’Oriol Broggi l’ha llegit bé i li ha trobat el to, el ritme, el que cal fer i, sobretot, el que no cal fer. Però, aquest Orgull de La Perla és Andreu Benito i el seu dir genuí, particularíssim, únic. Ningú altre posa els accents on els posa Benito i en surt, no només il·lès, sinó triomfador. És un misteri la capacitat que té per dotar cada paraula d’una envergadura semàntica tan gran, el talent per farcir de tanta emoció cada síl·laba, tot allò que diu i tot allò que no diu.

Que difícil que és asseure’s a un sofà i mirar de mantenir expectants els espectadors. I és que a un home que recorda i diu els records amb veu alta, no li cal bellugar-se, no necessàriament vull dir, tan sols necessita dir: dir per contradir-se, per mirar-se ben endins i per abocar-se a l’abisme a què el duu la confessió, la veritat. I és en allò que té de veritat el text i la que transmet l’actor on hi recau l’emoció d’Orgull, o més ben dit, en la cerca, voluntària o no, d’aquesta veritat.

Tan importants com les paraules que diu Benito són els silencis, les pauses que el muntatge de Broggi col·loca sense témer el buit, llarguíssimes, com si de Lupa es tractés, com en una pel·lícula d’Angelopoulous, potser perquè el protagonista ha de decidir què dir i què no dir, perquè l’abisme fa por, fa por al protagonista, a l’actor i als espectadors.

Orgull és una experiència commovedora i íntima que parla del que també nosaltres som o podríem ser amb un actor superdotat en una de les seves millors interpretacions. No us ho penseu més i feu-hi cap.