Los monólogos de la vagina és una comèdia sobre les dones i la seva sexualitat, els tabús socials, la repressió i la incultura sexual (sense entrar en la tortuosa relació home-dona). La clau del seu èxit és la intemporalitat: la vigència, universalitat i contemporaneïtat en tots els sentits del tema la fan rabiosament actual i necessària.
24 anys després de la seva primera funció a Nova York torna aquesta comèdia d’exit amb nova posada en escena dirigida per Edu Pericas i amb Meritxell Huertas, Alícia González Laá i Laia Alsina.
Eve Ensler va escriure la primera versió d’aquesta obra l’any 1996, després d’entrevistar més de 200 dones sobre el sexe, les relacions amoroses i la violència domèstica. Les entrevistes van començar com a converses casuals amb les seves amigues, les quals li van explicar anècdotes que havien sentit d’altres amigues, i així es va iniciar la cadena de relats que va donar origen a l’obra.
Sinopsi
Els monòlegs busquen “celebrar la vagina”, descrivint-la com superior al penis masculí, atès que està connectada amb el clítoris, l’únic òrgan humà que no té un altre propòsit que el de donar plaer.
Quan es va estrenar a Nova York incloïa una sola actriu: la pròpia autora que donava vida a una dotzena de personatges relatant les seves històries. L’edat, actitud i estat d’ànim dels personatges varia, però tots els monòlegs estan relacionats amb la vagina, ja sigui per tractar-se de la sexualitat, la menstruació, la masturbació, l’orgasme, el part, la violació o la mutilació genital.
Faltaba por decir que gracias que estaba Meritxell y esos son los 10min de risa, si no te duermes seguro.
Otra cosa son sillas y bastante incómodas, no butacas…
Ojo, alfinal de la sala no se escucha apenas, lo comento por personas que tengan un poco de problemas de audición, mi caso tenía que concentrarme mucho para poder oír.
los monólogos… bueno 10min de risas máximo. Y pienso que si vas a ver monólogos es para reírte, lo últimos minutos sobraban… tod@s sabemos como está el mundo y en un ataque gratuito a todos los hombres, que por suerte si existen hombres/mujeres buen@s y por desgracia hombres/mujeres mal@s,se paga para poder desconectar un rato… no volvería a repetir ni recomendar a nadie.
Excesivo 25€. Es mi opinión y de 5 mujeres más que somos las que fuimos.
Esperava molt més de l’obra, l’he trobat poc adaptada al moment qie vivim (tot i que sabia que va ser interpretada per 1r cop fa 25 anys).
Hi ha monòlegs que es fan llargs i pesats, amb un punt sense sentit, i amb falta de cohesió i d’un fil que jo enllaci tot. El final està com posat amb calçador, tot i que agraïm l’homenatge a les víctimes d’abusos i violacions.
Sort de la interpretació de Meritxel Huertas, sense el seu paper l’obra se’ns hagués fet molt méa avorrida i llarga.
No la recomanaria a gent molt jove, pel fet de que el tema es tracta molt desfassat.
L’hem trobat bastant fora del context actual, com poc adaptada a l’època que vivim. Amb falta d’un fil que cohesionés lels diferents temes que es tracten, i tot i que agraïm el record a les víctimes d’abusos, considerem que el final no hi pega gens, és com posat a la força i amb calçador.
La interpretació de l’actriu M. Huertad ha estat el millor, gràcies a ella hem rigut i s’ha fet més amena tota l’obra.
El desenvolupament dels monòlegs, els moments còmics i el seriós.
Haig de confessar que vaig anar a veure l’espectacle arrossegat per meva dona, perquè tants “Clubs de la comèdia” televisius i monologuistes diversos sense prou creativitat han “cremat” el format. Però em vaig trobar un espectacle molt fresc, tot i que els anys q fa q va ser escrit es noten una mica, perquè no crec q avui la vagina i el sexe de les dones sigui un tema tan tabú (per sort) com ens vol fer creure el primer monòleg. El millor de tot és la interacció entre les actrius en alguns moments, per la vivesa i el contrapunt que el fan més coral. Són molts diferents entre elles; la més pallassa evidentment provoca més rialles, però totes troben un to i veu personal i punyent a la seva manera. El darrer monòleg sobre les dones q han patit alguna violació grinyola una mica dins l’espectacle no perquè no sigui necessari (que ho és, i molt) sinó perquè és un canvi massa sobtat i sense transició de comèdia lleugera a tragèdia colpidora. Segurament afegir-hi algun nou monòleg q recuperés el somriure al final hauria ajudat a arrodonir-lo, però en tot cas en conjunt m’ha semblat un espectacle dirigit i interpretat amb encert que us farà passar una bona estona sense oblidar una certa dosi de reflexió crítica sobre un tema perenne: el lloc q ocupa la dona (i el sexe) en la nostra societat.
Aquesta obra m’ha sorprès positivament. Pel títol m’esperava que literalment serien tres monòlegs independents que tindrien més o menys gràcia. En lloc d’això ens trobem tres personatges que es relacionen i això dona més dinamisme a l’obra. Entre elles vull destacar a Meritxell Huertas, el “personatge” que fa més riure.
L’altre fet inesperat és un final que talla l’humor en sec, però que eleva el nivell de l’obra i la fa més necessària.
Me había leído la obra en libro y me encantó, así que cuando vi que la representaban en BCN no dudé en ir a verla. La obra NO decepciona, tiene buenos toques de humor aunque quizá habría metido algún diálogo más para no meter “de golpe” el final (que a mi me ha gustado pero para algunos puede ser impactante).
Me encanta la interpretación que hace Meritxell Huertas.
Todas deberíamos ir a verlas y disfrutar con ellas.
Toda la obra ha tenido un sentido y ha remarcado los puntos claves que rodean a nuestras vaginas.
No la recomiendo en absoluto. El humor es muy básico y el final de la obra te deja con la tristeza, no lo comprendo.
La verdad es que me esperaba más de esta obra
Tiene una puntuación de 9,1 y para nada se la pondría yo
Los monólogos de Alicia y de Aina son sosos y sin mucho sentido, te hacen dormir la verdad
Suerte de Meritxell que hace reírte y disfrutar por unos momentos de esta obra