Dos artistes es miren l’obra de Picasso a través de la seva pròpia. Com una distorsió reveladora, com una sensació de temps suspès. Una mena de mirall que permet que l’inevitable es manifesti.
Sinopsi
Aquest projecte ens dona l’oportunitat de posar-nos en relació entre nosaltres com fins ara no havia succeït. Fins al moment, la nostra relació estava subjecta a una idea de transmissió generacional. Però és amb aquest encàrrec que apareix l’oportunitat de col·locar en horitzontal la nostra obra, que està composta de trajectòria artística, contextos en què s’ha desenvolupat i una pràctica sobre la rítmica i la mística. Tot això en un ball d’anada i tornada amb l’obra de Picasso com si fos un miracle.
Intuïm que la metodologia que hem proposat per investigar i investigar-nos és una decisió fèrtil, perquè col·loca el concepte d’“obra” com una experiència de vida que travessa els cossos i que tenim en aquesta ocasió, amb l’obra de Picasso i l’espai patrimonial del museu. Com Picasso, compartim orígens andalusos, també un desenvolupament artístic a Barcelona, i hem estat forjades en tècniques ortodoxes les quals ens han convidat a ser irreverents amb ella com un acte de rebel·lió i d’amor. I no menys important aquesta relació triangular amb el flamenc: Picasso, des d’una tensió del traç, i nosaltres, des de la rítmica i la mística que habita en els cossos i en els espais.
És un projecte de recerca en què l’obra de Picasso és un detonant per veure’ns en les nostres pròpies obres. Una manera de retorçar el temps i assumir l’inevitable. És ara.
