Dramatúrgia i direcció d’Ivan Padilla, a partir de Les mans brutes de Jean-Paul Sartre. El text aborda el conflicte intern d’un membre de la resistència en un país en guerra, dividit entre l’obediència i la fidelitat als seus principis. Reflecteix la seva lluita moral davant la incoherència i l’absurd del món que l’envolta.
Sinopsi
En un país en guerra, la resistència s’organitza en una estructura jeràrquica no exempta d’aliances i traïcions. Dins d’aquesta organització, un individu totalment convençut de la causa que defensa lluita amb ell mateix per mantenir-se fidel als seus principis i al que l’ordre li ha marcat i no trair-lo ni trair-se a ell mateix. Una persona que actua el que li ordenen per no haver d’enfrontar-se a la seva pròpia existència, a la lleugeresa del pes de les seves accions en un món absurd i contradictori.
NOTES DE COMPANYIA
La persona, per a Sartre, és un individu lliure i totalment responsable, però condicionat socialment, culturalment i psíquicament. Els personatges de Sartre són persones obligades a actuar, a definir-se. L’acte supera el dubte interior, ja que suposa haver escollit. L’actuació és necessària com a afirmació responsable i, també, com a fugida o oblit momentani del món interior.
A la trama de Les mans brutes, Sartre planteja situacions i preguntes contemporànies: com pot actuar un individu davant el sense sentit de la guerra, de l’assassinat, de les lluites de poder?; com uns ideals polítics esdevenen el principal motor de la vida d’un individu i com se soluciona quan aquests ideals entren en contradicció amb el sentir únic d’aquest individu? Enfrontat a un món absurd i il·lògic, avui l’individu continua necessitant actuar i no pensar, deixar de fer-se preguntes per a sobreviure en el món, trobar un refugi, un alliberament en l’obligació de posicionar-se i d’actuar, lluitar com un boxejador. I, com sempre, en els bàndols d’una guerra, darrere batalles polítiques, hi ha individus concrets, històries personals, éssers humans amb angoixes, amb esperances, amb sentiments, amb passions, ofegats i, després, oblidats per la generalitat dels conflictes.
Quan miro les imatges de la guerra d’Ucraïna o el genocidi de Palestina i els territoris del voltant no puc evitar pensar què faria jo en la seva situació? Si fos un habitant d’Ucraïna envaïda o una Palestina massacrada per un exèrcit, en guerra dia rere dia, quin posicionament tindria? Actuaria de manera destacada per defensar uns ideals? O bé només per supervivència? O intentaria amagar-me, no fer res i que tot passi ràpid? El mateix que si miro a altres territoris en guerra contínua i més lluny geogràficament. O quan penso, per exemple, en la nostra guerra civil. Penso en què pot passar pel cap de cada individu que viu aquesta situació i, sobretot, de cada individu que pren partit de la lluita armada, que s’involucra fins a tal punt que es converteix en el centre i motor de la seva vida.
Sartre ubica la seva trama a la Segona Guerra Mundial, amb referències concretes i reals a feixistes, aliats o comunistes, però si despullem la trama del context concret imaginat per l’autor, establint una lluita abstracta entre els Uns i els Altres, situant les relacions humanes i les lluites interiors en un context no detallat, acostant-les a la contemporaneïtat en el llenguatge, en les relacions de gènere i en un concepte fràgil de masculinitat, la història de Sartre segueix sent igual de vàlida per plantejar-se les mateixes preguntes i els mateixos dubtes sobre conflictes humans entre la llibertat individual i l’ordre, entre la necessitat d’actuar i el dubte interior, mostrant individus condicionats i atrapats per un sistema de joc decidit i dominat per uns pocs; un món on l’individu esdevé lleuger i insignificant i on paraules com matar i assassinar es converteixen en conceptes quotidians i lleugers, sense pes, tal com reflexiona Hugo al final de la seva aventura.
I, per això, aquest joc dramatúrgic i escènic anomenat Les mans brutes, a partir de les paraules i la premissa que plantejava Sartre fa pràcticament 80 anys.
