Tot el que necessites per anar al teatre

Katastrophe

Són els primers d’omplir les sales de Montjuïc amb tres espectacles simultanis, Brickman Brando Bubble Boom, A House in Asia i Katastrophe, que podreu veure de dos en dos o tots seguits. El 2015 van rebre el Lleó de Plata a la Biennal de Venècia, i fascinen tant a Nova York com a Teheran. Són l’Agrupación Señor Serrano.

Quatre performers, onze maquetes i centenars d’ossets de gominola conformen el món on es desenvolupa Katastrophe: una faula idiota sobre la civilització humana, centrada en les catàstrofes. En aquest marc, els ossets de gominola patiran terratrèmols, marees negres, guerres i exterminis. Tot això realitzat en viu a través d’experiments químics i accions subversives. Una gran pantalla submergeix l’espectador en aquest món pop de caos, joc i destrucció.

Katastrophe planteja una reflexió sobre les arrels de la violència humana posada en relació amb la percepció i la manipulació de la violència que desencadena la natura. És el mateix Pompeia que Txernòbil? És el mateix Txernòbil que Auschwitz? La indiferència cap als humans de l’acció de la natura justifica o explica la indiferència cap als humans de l’acció d’altres humans?


Valoració espectadors
  • Hebert Parodi

    Proposta avalada pel reconeixement internacional i crític, amb molt de “hype” i que ha d’agradar sí o sí a risc de perdre punts del carnet d’espectador com cal. No ha estat el meu cas.
    Performance molt basada en la tecnologia -si aquesta falla, ja no hi ha proposta- i sense gairebé estructura narrativa (sort del programa de mà). Molta feina de preparació d’experiments químics aplicats a maquetes que repliquen catàstrofes naturals o humanes (inundació, incendis, atemptats, terratrèmol…) que pateixen uns ossets de goma. Una pantalla gegant ens permet veure aquestes seqüències amb un perfecte treball d’edició de vídeo en directe i música electrònica. Pel mig, uns rètols ens expliquen massa superficialment que al final, la reacció és que els ossets “originaris” acaben culpant als nouvinguts de les seves desgràcies. No hi ha res com a algú a qui culpar. Aquesta part és la que jo he trobat més interessant, així com les declaracions modificades de polítics; què fàcil som de manipular. Al final, s’agraeix que permetin que t’acostis a les maquetes i t’expliquen l’experiment que no ha sortit bé.
    Tot el que he llegit és meravellós, però m’hagués agradat sentir-ho. La veritat és que no em va transmetre res, ni positiu ni negatiu. Vaig sentr dos comentaris que em van cridar l’atenció: “els experiments de El hormiguero amb postureo gafapastil” i “amb tants detallets, queda una cosa maca”.

    30/09/2016