Tot el que necessites per anar al teatre

Gust de cendra

Gust de cendra

Dos turistes americans, Carl i Anna, viatgen a Israel i s’enfronten a les seves realitats més íntimes mentre busquen el seu propi miracle: tenir un fill i salvar el seu matrimoni. Allí coneixeran a Tobit, un altre novaiorquès que visita Jerusalem per trobar el sentit a la seva vida a partir de les històries bíbliques escoltades de petit. S’hi afegiran dos palestins, Fawziyah, que treballa a l’hotel on s’allotgen i Yasir, que enlloc d’anar a l’escola es dedica a vendre records als turistes per intentar tirar endavant sota la dura realitat del país.

El comportaments irresponsables, els malentesos i l’extrema voluntat per portar fins al final els desitjos més insignificants, faran que les seves històries personals prenguin màxima rellevància sota un conflicte bèl·lic sempre latent, en el qual els mons occidental i oriental col.lisionen en una explosió de sentiments que canviarà la vida dels cinc personatges per sempre més.

Gust de Cendra és una reflexió sobre la política, la religió, la fe, l’amor i la supervivència en el marc d’un viatge a la Terra Promesa dels nostres dies. Un text escrit per Guillem Clua, on el riure intel·ligent, la sensibilitat per les petites coses i els girs d’una trama en suspens fins al final han seduït i emocionat el públic que l’ha vist.

Video
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Neus Mònico Fernández

    Com a escenografia tan sols dos murs de pedra en mig de la foscor ; que es mouen separant-se i unint-se, donant joc als diferents espais on transcorre l’acció (el bar de l’hotel, la casa de Fawziyah, les muntanyes ,l’habitació de l’hotel, el “Monte de los Olivos”,etc…)

    Tots els actors fan molt bona feina.

    Gust de cendra és una obra que parla de la diferència cultural, la incomprensió, els problemes que origina la ocupació a l’Orient i de la influencia d’ Occident als conflictes internacionals.

    Us la recomano.

    08/05/2014
  • Mr. Buyère

    Una historia senzilla, fins i tot decepcionant a moments que et ven algo mès interessant del que desprès és. El mèrit, en el meu criteri, resideix en la direcció del muntatge, en la facilitat estètica de l’escenografía i l’honestedat a l’hora d’explicar e interpretar el text. Interpretacions professionals.

    01/05/2014
  • Biel Cadilla

    EL GUST AMARG DE LA CENDRA

    Dos murs impactants, freds, xocants, a les fosques. Així rep la Muntaner els espectadors que omplen la sala, expectants per l’estrena de “Gust de cendra”, de Guillem Clua, a Barcelona. Tota una declaració d’intencions.

    Els murs esdevenen els autèntics protagonistes de la història. Dos murs que es mouen, que uneixen i que, sobretot, separen les vides creuades de tres turistes nord-americans i de dos palestins que coincideixen a Israel.

    Una bona aposta del jove director Josep Sala, que, amb una senzilla però efectiva posada en escena, sap treure el màxim profit dels escassos 10 metres quadrats practicables. I que, amb una banda sonora repetitiva però precisa (American Idiot, de Green Day; i The Promised Land, de Bruce Springsteen), també sap exprémer tot l’humor (àcid, potser l’única similitud amb “Smiley”) i la poètica d’aquesta obra de Clua. I aleshores és quan la senyora del davant estossega. Tos, carmels, cadires… Nyac! Nyoc! Broum!

    L’obra comença de manera gairebé profètica. Les referències als passatges bíblics, a la religió i al conflicte són constants. Però no hi ha pamflet. Només alguns clixés (el “tantsemenfotisme” yankee o l’esquerperia palestina) que també s’acabaran fent miques contra els murs que presideixen l’escena. No falla. Un altre moment emocionalment intens. I tos, carmels, cadires… Nyac! Nyoc! Broum! Com s’ho fan per no aprofitar els moments en què la música és alta i reservar-se les seves inquietuds pels moments més íntims?

    La violència hi és sempre, latent. Però el més agressiu és el còctel explosiu que fan un yankee alchohòlic i descregut, una dona sense capacitat d’estimar, un exalcohòlic enamoradís, un jove palestí somniatruites i una noia sotmesa pels seus propis records. Un joc macabre, però dramatúrgicament llaminer, en un taulell sembrat de mines on floreixen com mai les interpretacions de Ramon Canals (enorme humanitat, futur imperfet de Pere Arquillué), Georgina de Yebra (doll d’emoció, però mossegada), un joveníssim i prometedor Guillem Barbosa (energia pura, el do de la naturalitat), Roc Esquius (certer) i Míriam Puntí (germinal). Nyac! Nyoc! Broum!

    Final cíclic, la història es tanca. La profecia inicial s’acaba acomplint. Totes les pors i els fantasmes dels protagonistes han donat un fruit tan amarg com el dels arbres que, diuen, neixen al Mar Mort, entre Sodoma i Gomorra, des del cataclisme de Lot. I qui els prova, esperant saciar-se la set, pot acabar escopint l’ànima, com el primer cop que proves el gust amarg de la cervesa, amb permís d’Isabel-Clara Simó (fins que… t’hi acostumes).

    Moltes preguntes en l’aire i poques respostes. Però la que més m’inquieta és: com pot ser que aquest text, que va triomfar als Estats Units, hagi tardat 8 anys a estrenar-se als escenaris de Barcelona?

    Nyac! Nyoc! Broum! Aplaudiments! Molts! Bravo!

    Segiu-me a http://periodistaindependent.wordpress.com

    29/04/2014