Fem (la llista de Lourdes)

Dissabte dia 20 vam fer cap a l'Àtic 22 del Tantarantana, per tal de veure la proposta que Teatre Kaddish/nozomi 700 ha presentat continuant la sèrie d'espectacles sobre les avantguardes artístiques dels segles XX i XXI que va iniciar amb "Cabaret Voltaire" que nosaltres vam veure a La Seca l'any 2016, i que tampoc ens va agradar gens.

La companyia El Teatre Kaddish neix l’any 1975 al Prat de Llobregat, per iniciativa d’un grup d’estudiants de l’Institut Baldiri Guilera, sent un centre de creació, programació i formació en les arts escèniques.

Vagi per endavant el nostre respecte per la feina desenvolupada en aquesta proposta FEM. (LA LLISTA DE LOURDES), la gosadia de la posada en escena, el treball d’investigació i l'energia que desprenen les intèrprets, però malauradament no hem connectat. Ens ha semblat una proposta construïda a partir de moltes dades i on s'ha intentat establir un lligam argumental que, per nosaltres, no és prou sòlid ni convincent.

Una pretesa reflexió sobre com les dones han estat tradicionalment excloses de la història, la història de l'art i l'art d'avantguarda. L'espectacle creat per Maria Donoso, Xavier Gimenez Casas i Núria Inés, està plantejat com una classe on el públic estem asseguts al voltant d'una gran taula i fem un exercici, es tracta de buscar dins d'unes llistes de noms d'artistes, quins corresponen a dones.

Ens fan veure que pràcticament no hi ha dones en aquestes llistes, ni en el llibre d'Història de l'Art de la Paula, i només n'apareixen 15 dones dels 262 artistes recollits en el llibre "Últimes tendencias artísticas" de Lourdes Cirlot. Aquestes constatacions van fer construir aquesta proposta on ens descobreixen 13 dones, agrupades en 8 temes, que han utilitzat el seu propi cos per fer art: Carolee Schneemann, Patty Chang, Ana Mendieta, Gina Pane, Cindu Sherman, Valerie Export, Judi Chicago, Shigeko Kubota, Yoko Ono, Laurie Anderson, Marina Abramovic, Guerrilla Girls i Regina José Galindo.

Per apropar-se a cada una d'aquestes artistes, la companyia utilitza diferents formats: judici, entrevista, vídeos i reproducció de la mateixa acció performativa utilitzada per les artistes.

Les quatre intèrprets, Mercè Ubalde, Maria Donoso, Marina Mora (que també està a la taula de so i a les llums) i Paula Capistros, creiem que elles intenten donar "tot" a escena, però en cap moment ens hem cregut les seves interpretacions, potser influenciats perquè es tracta d'una proposta molt irregular on fan encabir moltes idees (sense un argument sòlid), mitjançant la performance, la paraula, l'audiovisual, el drama o el gamberrisme .... intentant introduir-nos en un tema del que ja hem vist massa propostes i comencem a estar més que saturats.

Un treball enèrgic i reivindicatiu i segurament necessari, però amb el que no hem connectat gens ni mica i que en algun moment ens ha fet replantejar abandonar la sala.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

FEM. La llista de Lourdes. Sota aquest títol enigmàtic s’hi amaga un espectacle diferent i necessari. És diferent perquè està plantejat com una classe on el públic està assegut al voltant d’una gran taula i ha de començar omplint un dossier (no us espanteu que us deixen copiar amb el mòbil!).

I tot això per a què? Doncs ben senzill, hem de cercar entre unes llistes de noms d’artistes que hi ha damunt la taula els que són dones.  Com ja us podeu imaginar, en són ben poques les que hi surten i aquest és el punt de partida de la peça. A partir d’aquí, durant una hora repassarem i descobrirem 13 dones que utilitzen el seu cos per fer art (dividides en 8 parts). Cada una d’aquestes parts està tractada des d’un punt de vista diferent: acadèmic, performatiu, dramàtic, recreatiu, documental... I és això el que li dona ritme a la peça i fa que segurament sigui la millor classe d’història de l’art que rebreu mai.

Considero que és una peça necessària perquè dins d’aquesta ventada feminista que ha arribat per canviar-ho tot no hem d’oblidar mai totes aquelles que van començar a bufar. I fer-ho al mateix temps des d’un punt de vista conceptual i artístic ens situa al mapa i ens qüestiona el suposat progrés que hem fet. Les quatre actrius reivindiquen aquestes les artistes i també es reivindiquen a si mateixes deixant-se la pell a pocs centímetres del públic (Si podeu seure a les bandes de la taula, tindreu millor visibilitat de l’espectacle). Un punt molt important és que en cap moment et fan sentir com un ignorant pel fet de no conèixer aquestes dones, és més, acusen el sistema heteropatriarcal qui sistemàticament desacredita, silencia i les aboca a l'oblit. Assistir a aquesta representació és com anar a un homenatge, a un acte protesta semiclandestí, com plantar, regar i fer créixer una petita llavor de justícia.

L’espectacle és un assortit de bones idees i sorpreses però malauradament no sempre ben executades tècnicament o portades fins al final. Aquesta irregularitat pot fer la sensació d’obra inacabada o poc polida però també li dóna frescor i un punt trash que s’adiu amb l’estètica d’alguna de les artistes que volen mostrar. Com a bonus ens emportem un dossier per poder seguir investigant a casa a totes aquestes dones i un munt més que apareixen a la seva llista particular.

Hauria de començar parlant del seu contingut o, pot ser, del plantejament escènic? Dins meu no sé quin hi recau amb més importància i tinc por en delatar-me al començar per un o per l’altre.

Després d’una cerca de referents el Teatre Kaddish/ Nozomi 700 arriba a la conclusió que és necessari una classe d’història de l’art amb referents femenins, i aprofiten aquella classe particular de la Paula per portar-la escena. A més a més, ens porten temari de les avantguardes, poc comú en qualsevol classe d’H. De l’Art de batxillerat.

Una crítica al moviment artístic a través de proporcionar coneixements; és molt fàcil queixar-nos de les coses, però a vegades es fa difícil donar solucions. Poques són les obres que ho fan o que aconsegueixen.

Una posada en escena molt influenciada per la performance, on el públic està actiu constantment, el públic és lliure d’evocar els seus sentiments, de ballar, d’expressar-se. Potser, aquesta classe, és portada a teatres perquè no la percebem com una classe “normal”. El dia que les classes siguin així, la gent aprendrà molt més, però també voldrà dir que la societat haurà canviat.

La paraula té un paper important, però l’audiovisual, els cossos, els actes arriscats donen un joc inesperat, però, és que, com podem explicar sis artistes que fan art a través de l’ús dels seus cossos?

Un treball exhaustiu per part de tot l’equip, però són conscients que és difícil arribar a tot el coneixement, i obren les portes a qualsevol cosa que desconeguin. El seu objectiu no és l’obra en si, sinó, a més a més, poder aglutinar el màxim de referents femenins, en aquest cas, en el camp de l’art.

Una obra molt recomanable sobretot per aquelles persones que estan construint els seus referents.

Teatro Kaddish / Nozomi 700 presenta a l’Àtic 22 del Teatre Tantarantana FEM, una obra que pretén revisar i problematitzar l’absència (o presència) de les dones a la tradició i el cànon de la història de l’art. D’aquesta manera, l’obra transcendeix els límits del teatre convencional per convertir-se en una espècie de performance on s’hi fa una crida a la feminitat, al rescat de referents artístics femenins i feministes del segle XX que es mostraren contràries al discurs patriarcal i que, mitjançant l’art, tractaren de subvertir el discurs canònic.

La representació excedeix els límits del teatre, i situa al públic com a partícip absolut de la representació. Asseguts al voltant d’unes fustes que no són escenari (tot i que hi serviran), tots assisteixen a una classe d’història de l’art allunyada del discurs tradicional i patriarcal, basat en la reivindicació d’artistes dones i la seva obra. Així, es tracta d’un teatre purament experimental, on el públic és protagonista i receptor d’una cosa que va més enllà de la teatralitat per convertir-se en lliçó, en conscienciació pura i dura.

I així es presenta des de l’inici, on el públic ja es converteix en partícip de la ficció prenent lloc dins una classe, agafant-hi un dossier de l’assignatura i fins i tot fent un petit exercici escrit. Mercè Ubalde, Maria Donoso, Marina Mora i Paula Capistros formen un equip compacte, amb consciència i amb ganes de mostrar la vertadera rellevància de l’art femení i feminista del segle XX. Per aquest motiu, la representació es torna una classe però no per això deixant de banda l’aspecte teatral i artístic. Gràcies a recursos audiovisuals, performances, discursos i reflexions, el públic veu, escolta i fins i tot pot sentir algunes de les obres més rellevants que l’elenc destacarà.

El treball de l’elenc es enèrgic, reivindicatiu i elaborat a diferents nivells. L’obra, com s’ha assenyalat prèviament, pretén transcendir els límits del teatre i fer de la representació una experiència, una cosa que romangui en la consciència del públic i de la societat. Per això, no només és la Paula qui aprendrà a la classe, sinó que tot el públic acabarà per trobar referents artístics allunyats del discurs patriarcal del llibre de Batxillerat de la Paula (que no conté a cap artista dona) o a la llista de la Lourdes Cirlot (que conté un número ridículament petit).

FEM, en síntesi, és una obra/performance que denuncia, que crida contra el patriarcat i el seu discurs oficial i canònic dins el mon de l’art. Es tracta d’una classe d’història de l’art per a que la Paula descobreixi referents femenins dins l’art del segle XX, però acaba per ser una classe on molta més gent que la Paula aprèn moltes coses. Té una producció humil, però es tracta d’un teatre reivindicatiu amb un missatge combatiu, enèrgic i, tristament, encara molt necessari.