L’autor croat Ivor Martinić construeix una dramatúrgia en què el conflicte no esclata sinó que es filtra en els gestos mínims a Estaria bé morir en l’ordre en què vam néixer, en diàlegs continguts i decisions que arriben massa tard. L’aclamat director argentí Guillermo Cacace, reconegut per la seva singularitat a Amèrica i a Europa, signa una posada en escena que accentua aquesta tensió i una alta càrrega emocional.
Sinopsi
Una tempesta violenta colpeja Barcelona i la inauguració fallida d’un restaurant es converteix en escenari del comiat i el trencament d’una família. La mare es resisteix a assumir que el seu home se n’hagi anat amb una altra. I el fill, que migra aquesta mateixa nit cap a Amèrica, s’acomiada de la seva parella, que es nega a creure que un amor tan jove pugui morir tan ràpidament.
Text del director
Muntar una obra és, per a mi, l’oportunitat de continuar desmuntant allò humà que atrapa el que és viu en molts nivells.
En aquesta nova peça partim d’una situació precisa: la inauguració d’un restaurant en una Barcelona devastada per les tempestes. A partir d’aquí, l’escena es converteix en un laboratori on, lluny d’afirmar certeses sobre la vida o sobre el teatre, assagem les preguntes que creiem que ressonen col·lectivament.
Les tensions de l’obra no estan aïllades: emergeixen de les condicions materials que les produeixen. Tota crisi és situada. Ens interessa exposar-nos a aquestes crisis, esdevenir cossos encara més vulnerables i acollir, amb una certa dolçor, la desesperació de la incertesa.
Guillermo Cacace
