El pont

El pont, obra del belga Laurent van Wetter, traduïda i adaptada per Albert Tola, dirigida per Elena Fortuny i interpretada per Babou Cham i Llorenç González.

Dues persones desconegudes es troben en un pont i amb una mateixa intenció, suïcidar-se aquell mateix moment. Però resulta que es posen a xerrar i explicar-se quines han estat les ganes de matar-se de cadascú d'ells.

Cada tant, es senten tristos, deprimits o estressats al fer front segons quines situacions. Com aquest sentiment de tristesa i desesperació no desapareixen els hi surt aquella sensació de voler finalitzar amb tot. És quan els dos personatges no veuen altre decisió que anar al pont que hi és al costat d'on viuen per intentar morir.

Com a la realitat, parlen del suïcidi i en realitat no arriben a intentar-ho. Però no és cert. Les persones que més parlen del suïcidi són les més decidides en fer-ho. Tot i que a vegades no hi ha aquell punt per decidir-ho a fer. Van parlant del que ha succeït en cada intent i deixar-ho per més endavant.

Tot i parlar del suïcidi, les ganes de morir, les ganes de matar-se i les ganes de viure, ho fan en pla comèdia. Al final les ganes de morir sembla que no són la primera opció dels protagonistes. Parlen d'aquelles ganes de morir-se, aquelles ganes de deixar de viure pels motius de sempre (per deixar de sofrir, per no aportar res més o el motiu que cadascú vulgui escollir.

És de les poques vegades que he vist una obra de teatre que parla del suïcidi sense estigmatitzar aquesta opció. La deixen com una forma molt natural de deixar-ho tot. Molt diferent d'altres obres que he vist i ho fan amb un posat més seriós o culpable.

Al final he sortit amb un petit somriure a la cara, tot i el tema que he vist. Val molt la pena apropar-se aquests dies al Maldà a veure aquesta obra.

Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Dues persones desconegudes es troben casualment en un pont i el que semblava un encontre esporàdic es converteix en una nit confessional de pors, desitjos, jocs, música i pica-baralles. No seria res destacable sinó fos perquè s’han trobat en un pont just quan cadascun d’ells havien decidit anar allà a suïcidar-se.

El més insòlit és que són dues persones, antagòniques a simple vista, que volen matar-se per raons que no serien les esperades en històries ja explicades. Un d’ells és un expert en això d’intentar suïcidar-se, però sempre acaba sobrevivint... i cada any torna a intentar-ho per la mateixa època, s’ha convertit en un ritual, fins que, està clar, aconsegueixi el seu objectiu. Ric, empresari i sobre el paper una persona afortunada, un anhel profund és el que el porta a intentar matar-se cada any. L’altre és home amb un desengany amorós, treballador i sindicalista que troba en el fet de matar-se un acte d’amor cap a la seva parella.

Envoltada d’humor, a vegades bastant negre, aquesta història se’ns narra com una amistat sorgida d’un moment d’igualtat entre dues persones molt desiguals que es converteix en confidents inesperats de veritats absolutes. Amb moments hilarants, tot va evolucionant de manera molt natural i propera.

Babou Cham i Llorenç González són aquestes dos desconeguts que comparteixen nit i amistat. Cham navega amb el seu personatge per una línia que transcórrer entre l’alegria desbordant i l’anhel de la perfecció i l’amor. En cada passa que dona, amb cada consell o paraula que dirigeix al seu nou amic, hi ha aquesta dicotomia, a vegades emmascarada amb humor, a vegades fugint cap a un món desitjat. González recorre amb el seu personatge alts i baixos emocionals que el porten a riure, ballar, enfadar-se, cridar a la lluna o tocar el clarinet. Entre els dos intèrprets es crea una complicitat que es trasllada al públic amb total sinceritat.

Un pont, una lluna i un ball d’ombres componen la resta d’aquesta producció centrada en els dos personatges i el seu diàleg, un encert absolut.

Sortir del teatre amb un somriure a la cara -i cantant Nature boy- després d’una obra que parla del desig de matar-se dels seus protagonistes és tota una gesta.