Sinopsi

SINOPSI

Una tortuga té gana i està perduda al seu hàbitat. Avui, que precisament compleix vint-i-cinc anys, està sent el pitjor dia de la seva vida. No li agrada la llibertat. No la coneix.
Li repugna la sorra perquè està acostumada a la gespa artificial, tampoc sap què ni com menjar ara que no te la seva menjadora. Només han passat hores i ja sent nostàlgia.
Els troba a faltar a tots: enyora mirar a la Durex, els monòlegs de la Tinder, els brots del Prozac… fins i tot les àries de la Instagram voldria escoltar per enèsim cop. Això significaria que seria a la peixera, a la bombolleta màgica on ningú no pot fer-li mal.
Una fulla d’enciam es divisa una mica més a prop de l’horitzó, el seu primer horitzó, mai no ha recorregut una distància tan llarga. Té més gana que por i va cap a ella. Sap que se li farà de nit però es consciencia que no pot parar. No es pot permetre aquests luxes.
Mentre no cessa en els seus avenços, pensa en el Tag Heuer. Feia molt temps que no el veia. Encara recorda com li regalimava el bec el dia que el van expulsar… D’això ja feia més d’una olimpíada, no tornaria a veure’l mai. Tot era una mentida. Tot era ficció.
La tortuga, rodejada d’altres tortugues, se sent sola i abandonada. I utilitzada. Ja no sap què és real i què no. El rèptil se sent una víctima i, per tant, necessita culpables.
Quan semblava que ja estava tot inventat, arriba Captius, el nou reality dirigit per Bàrbara del Río.
Embrions creats per concursar. Concursants formats per tenir por a l’exterior. Ningú no vol marxar, tothom estima i competeix simultàniament. Només en pot quedar un. Qui guanyarà i es quedarà a la preuada peixera?

PRESENTACIÓ DE L’AUTOR

Captius parla de mi. I de tu. I de vostè. I d’ell i ella. I dels animals. I dels que no volen ser animals.
Però Captius, sobretot, tracta de nosaltres. De nosaltres en massa. De nosaltres quan no ens coneixem però seguim sent nosaltres. I segueix tractant de tu quan no vols formar part d’aquest “joc” però continues sent un del nostres.
Captius és un altre fill del sistema. El seu particular Carles II d’Àustria. El fill petit, més lleig i degradat. El fill en temps de descompte d’aquest inexpugnable pare de moral monògama anomenat sistema.
Una volta de rosca més, un principi profanat menys d’aquest sistema amb tantes esquerdes i tants pocs forats. Perquè no hi ha escapatòria, o et fas ermità o has de jugar. Per collons.
Captius aborda la condició humana i se’n riu una mica d’aquest neoesclavisme 2.0 basat en l’antonomàsia de l’aparentar, els rànquings i  una cita maquiavèl·lica com a lema: el fi justifica els mitjans.
Fins on arribarem? Només el diners ho saben.
Captius no és res però ho reflecteix tot. Sobretot els humans, que som tractats com el que som: una espècie. Com les tortugues, els elefants, les meduses o les rates. Perquè això és el que som per molt que a alguns els pesi.
Criatures emparades per la selecció genètica de Darwin per fer i desfer amb tot el que se’ns posa al davant.
Bèsties amb la potestat d’engabiar altres bèsties.
Animals educats per no ser animals.
L’home és un llop per a l’home i la societat un tsunami que arrossega qualsevol individu.
I tu, vulguis o no, en formes part.

Jordi Manau

Sinopsi

SINOPSI

Una tortuga té gana i està perduda al seu hàbitat. Avui, que precisament compleix vint-i-cinc anys, està sent el pitjor dia de la seva vida. No li agrada la llibertat. No la coneix.
Li repugna la sorra perquè està acostumada a la gespa artificial, tampoc sap què ni com menjar ara que no te la seva menjadora. Només han passat hores i ja sent nostàlgia.
Els troba a faltar a tots: enyora mirar a la Durex, els monòlegs de la Tinder, els brots del Prozac… fins i tot les àries de la Instagram voldria escoltar per enèsim cop. Això significaria que seria a la peixera, a la bombolleta màgica on ningú no pot fer-li mal.
Una fulla d’enciam es divisa una mica més a prop de l’horitzó, el seu primer horitzó, mai no ha recorregut una distància tan llarga. Té més gana que por i va cap a ella. Sap que se li farà de nit però es consciencia que no pot parar. No es pot permetre aquests luxes.
Mentre no cessa en els seus avenços, pensa en el Tag Heuer. Feia molt temps que no el veia. Encara recorda com li regalimava el bec el dia que el van expulsar… D’això ja feia més d’una olimpíada, no tornaria a veure’l mai. Tot era una mentida. Tot era ficció.
La tortuga, rodejada d’altres tortugues, se sent sola i abandonada. I utilitzada. Ja no sap què és real i què no. El rèptil se sent una víctima i, per tant, necessita culpables.
Quan semblava que ja estava tot inventat, arriba Captius, el nou reality dirigit per Bàrbara del Río.
Embrions creats per concursar. Concursants formats per tenir por a l’exterior. Ningú no vol marxar, tothom estima i competeix simultàniament. Només en pot quedar un. Qui guanyarà i es quedarà a la preuada peixera?

PRESENTACIÓ DE L’AUTOR

Captius parla de mi. I de tu. I de vostè. I d’ell i ella. I dels animals. I dels que no volen ser animals.
Però Captius, sobretot, tracta de nosaltres. De nosaltres en massa. De nosaltres quan no ens coneixem però seguim sent nosaltres. I segueix tractant de tu quan no vols formar part d’aquest “joc” però continues sent un del nostres.
Captius és un altre fill del sistema. El seu particular Carles II d’Àustria. El fill petit, més lleig i degradat. El fill en temps de descompte d’aquest inexpugnable pare de moral monògama anomenat sistema.
Una volta de rosca més, un principi profanat menys d’aquest sistema amb tantes esquerdes i tants pocs forats. Perquè no hi ha escapatòria, o et fas ermità o has de jugar. Per collons.
Captius aborda la condició humana i se’n riu una mica d’aquest neoesclavisme 2.0 basat en l’antonomàsia de l’aparentar, els rànquings i  una cita maquiavèl·lica com a lema: el fi justifica els mitjans.
Fins on arribarem? Només el diners ho saben.
Captius no és res però ho reflecteix tot. Sobretot els humans, que som tractats com el que som: una espècie. Com les tortugues, els elefants, les meduses o les rates. Perquè això és el que som per molt que a alguns els pesi.
Criatures emparades per la selecció genètica de Darwin per fer i desfer amb tot el que se’ns posa al davant.
Bèsties amb la potestat d’engabiar altres bèsties.
Animals educats per no ser animals.
L’home és un llop per a l’home i la societat un tsunami que arrossega qualsevol individu.
I tu, vulguis o no, en formes part.

Jordi Manau

Fitxa artística
Veure fitxa sencera
Fotos i vídeos
Enllaç copiat!