Bonobo 2.0 escrita i dirigida per Josep Julién, explica, com si fos una road movie, la fugida accidentada i desesperada d’en Fadi per tot l’Estat. Moha Amazian protagonitza aquesta història amb la tensió d’un thriller.
Sinopsi
El Fadi té un objectiu. Ha arribat al cap del carrer. El procés que va arrencar fa uns anys és a punt de culminar en un desenllaç que pot significar no només la seva desaparició física sinó també una tragèdia de les que el noi, fins ara, només ha vist als mitjans de comunicació.
Amb tot, alguna cosa li està passant. Li tremolen les cames i per primer cop en molts mesos d’entrenament, es veu incapaç de conduir la furgoneta fins el seu espantós objectiu.
Un esdeveniment imprevist en una gasolinera a partir de l’encontre amb una jove treballadora sexual, no només trastocarà els seu plans, sinó que també abocarà la inusitada parella a una fugida endavant en forma de road movie a traves de bona part de la geografia de l’estat.
Al final del relat dels fets, el nostre protagonista s’adonarà que, tan en la seva peripècia com a la sala d’interrogatoris on l’historia ens esta sent revelada, les coses no són ni han estat mai el que podien semblar-nos de bon començament.
NOTA DEL DIRECTOR
La tarda del vint i u d’agost del 2017, Younes Abouyaaqoub, un noi de 22 anys i veí de Ripoll, va ser abatut a trets pels Mossos d’esquadra en una vinya dins el terme municipal de Subirats, a l’Alt Penedès. Recordo molt bé aquell dia per varies raons. La principal és l’extraordinari estat d’alarma social que tan ell com els seus companys d’escamot havien causat en tots nosaltres des del dia anterior, quan a les Rambles de Barcelona van ser protagonistes de l’atemptat d’arrel yihadista més sagnant mai comés a casa nostra. L’altre raó per la que aquella tarda d’agost em va quedar clavada és perquè la meva família i jo vivim a uns escassos dos cents metres de la vinya on en Younes va acabar el seu delirant viatge. Sí, vàrem ser testimonis involuntaris de tot: del desplegament de les forces especials de la policia, de l’estat de setge, d’una angoixa que semblava no haver d’acabar-se mai i, finalment, del so dels trets que varen posar fi a aquell episodi de dolor i d’extraordinària frustració pel nostre país. D’aquell dia fins avui, tots plegats, com a societat i també com a ciutadans individuals, em tingut oportunitat de pair aquells fets i de treure’n diferents tipus de conclusions. Personalment, la meva reflexió al respecte ha adoptat diverses formes. Com a ciutadà compromès amb l’evolució del context sociopolític de la meva comunitat, com a pare, com a agnòstic, i també com a artista, com a dramaturg.
Aquesta eina, la dramatúrgia, ha posat a les meves mans durant tot el temps que aquest text teatral porta madurant, un element incomparablement potent de reflexió. Durant aquest temps, Yunnes, el yihadista, l’assassí, el monstre, ha evolucionat de la condició de persona a la de personatge. L’he desposseït de la seva identitat, del seu nom i dels seus al·lucinats objectius per convertir-lo en un altre. En el protagonista d’un viatge diferent, connectat al seu, però també, per obra i gràcia del poder de la ficció, encaminat a formular preguntes que em semblen angulars en el context moral i sociopolític d’aquesta primera meitat de segle. En el viatge físic, però també interior –iniciàtic– d’aquest noi, l’acompanyen altres personatges. Tots ells extrets, com el protagonista, d’una realitat amb la que convivim a diari però la qual en moltes ocasions escollim obviar o fer invisible. Els conflictes que es generaran entre ells són els que, si tot va com ha d’anar, ens obriran el pinyol de la funció. La possibilitat de redempció, la pulsió d’odi com a motor, la pietat com a valor intrínsec dels humans, la fragilitat de les nostres conviccions, de la nostra identitat, i l’existència o no de segones oportunitats a la vida de les persones, són els temes troncals que han de vertebrar el text d’aquesta peça. La forma escollida per desenvolupar tot plegat és la d’una fugida, la d’una road movie cap a un desenllaç incert. No he volgut renunciar en cap moment a fer un text amè, distret fins i tot, amb elements manllevats del trhiller i abocant-hi força referents cinematogràfics amb l’objectiu d’omplirlo d’imatges les quals, en darrera instancia, hauran de ser descodificades pel receptor de l’historia per tal que pugui arribar a les seves pròpies conclusions.
