Alone together

Una paret negra que ens fa de màscara. Una crítica de la societat a través de l'addicció del tabac. El tabac com a definició d'autodestrucció. No és només el fumar, sinó tots els residus que comporta… Una veu constant que et xiuxiueja a l’orella, com fa la nicotina als pulmons.

Jona Brabo cera un paisatge sonor, posa en evidència la innecessitat de la imatge. Una veu sensual, que guanya en la foscor, una veu que només pot existir en el negra. Crear bellesa de la contaminació; i fa 21 dies que no fumo… Trobem l'èmfasi en la respiració, en els silencis, en l’anhel.

Polipoesia sonora per fer humor crític. Una poesia que ens remet a la connotació romàntica del tabac dins les ficcions, quelcom seductor, un invent de la societat patriarcal. Un ús de la paraula precís, que juga amb les similituds de la fonètica i amb les mateixes lletres. A través de la metaficció Bravo ens exposa el poder que tenim sobre nosaltres mateixos: perquè no posem el vici en consumir la vida. 

El fet que ocupi l’escenari, malgrat que no puguis veure-la, reforça el poder de les màscares en amagar les coses. Un intent de trencar la paret, de decidir ser el que et doni la gana de ser.