Agrippina

Agrippina ha estat la meva primera experiència operística.

Confirmo la sospita: la òpera és un fenòmen curiós i molt interessant si no ets un gran coneixedor del gènere... però t'has de permetre la paciència d'entrar en el seu llenguatge. A ritme televisiu, una òpera duraria màxim deu minuts; Handel, en canvi, explica la mateixa història en quatre hores.

 

La pseudo-modernització de la posada en escena d'Agrippina és un reclam i un apropament important a les noves generacions, que poden veure en l'òpera una activitat carrinclona. A Agrippina, entre cançons sobre amors i poders polítics, s'hi barregen fins i tot coreografies de Michael Jackson.

La conclusió és positiva, una experiència per repetir.

Agrippina és una òpera entretinguda, amb moments d'humor que la direcció d'escena s'encarrega de reforçar. Una mirada satírica a les relacions humanes, a la rivalitat pel poder i a la utilització de l'erotisme com a eina de manipulació de les persones.

Agrippina vol assegurar el futur del seu fill Neró com a Cèsar de Roma i successor de l'emperador Claudi. Per això crea una enrevessada intriga involucrant els consellers de Claudi, Narcís i Pallas, els joves enamorats Poppea i Ottone. La òpera és una successió d'escenes curtes i girs argumentals que al fan força dinàmica i entretinguda.

Els cantants interpreten molt be els seus personatges, destacant la interpretació d'Agrippina i Poppea, la primera com a mare intrigant i la segona com a adolescent innocent alhora que sexi i provocadora. Ottone transpira honestedat i innocència, Narcís i Pallas fidels a Claudi però també manipulables i finalment Claudi que transmet força però que es deixa enganyar pel desig sexual amb que li provoca Poppea.

La atemporalitat de l'argument permet a David McVicar de transportar la posada en escena a una època moderna, un inici colorit i banyat d'ocres que recorden la Roma actual va enfosquint-se a mida que avança la òpera. L’escenografia aporta moments molt divertits a l’espectacle com la presència de premsa durant la fracassada coronació de Neró durant el primer acte, el moment de coincidència de vestits entre Poppea i Agrippina, el “solo” de clavicèmbal al bar del segon acte o les “ratlles” que inhala Neró abans d’atacar una magnífica coloratura. La direcció escènica de fet, va ser força aplaudida i amb raó.

L’orquestra va estar a un molt bon nivell i va acompanyar perfectament el to que se li ha volgut donar a la obra. Els cantants van , anant de menys a més, i amb moments molt emocionants com el final de la primera part amb l`ària d’Ottone, i sobre tot les coloratures ben executades per part de tots els cantants.

La nota trista de la vetllada va ser veure el gran nombre de seients buits el dia de l’estrena de la temporada d’òpera, al començament de l’opera però sobre tot al començament de la segona part, després de l’entreacte. Aquest fet ens ha de fer reflexionar sobre la selecció dels títols, la necessitat de vendre més les produccions menys conegudes i sobre tot, sobre la oportunitat d’estrenar temporada amb un títol com Agrippina, que essent una molt bona òpera, no té el caché que es caldria esperar de l’òpera que estrena la temporada al Gran Teatre del Liceu.

En tot cas, és una molt bona opció per anar a veure òpera, en sigueu o no entesos, doncs l’argument d’Agrippina és entretingut i divertit i l’execució tant musical, com vocal com escènica és molt bona. Una bona opció per passar una vetllada al Liceu.