David-Huy Nguyen-Phong

La Gioconda d’Amilcare Ponchielli sobre llibret d’Arrigo Boito és l’única òpera italiana, juntament amb Mefistofele del mateix Boito, no escrita per Verdi que es manté en el repertori de les partitures creades en el període comprés entre l’estrena de Don Pasquale de Donizetti (1843) i l’eclosió de la “Giovane Scuola” integrada per Puccini i els veristes.

Manon Lescaut, òpera en quatre actes estrenada l’any 1893 al Teatro Reggio de Torí, està basada en l’obra L’histoire du chevalier des Grieux et Manon Lescaut (1731), de l’abat Prévost, que també va ser la inspiració per a l’òpera Manon, de Jules Massenet.

“Manon és una heroïna en la qual crec i, per tant, no pot deixar de guanyar-se el cor del públic. Per què no hi poden haver dues òperes sobre Manon? Una dona com Manon pot tenir més d’un amant”, escrivia el mateix Puccini al seu editor.

Estrenada en alemany a la Wiener Staatsoper el febrer del 1892, Werther de Jules Massenet va tenir un èxit moderat. No serà fins a les representacions a Ginebra i a París en la versió francesa que es va imposar com una de les millors obres del compositor.

El paper de Werther, per la seva dificultat vocal, és sovint anomenat el Tristany francès; i reserva per a Charlotte algunes de les pàgines més intenses i dramàtiques de tot el repertori. Xabier Anduaga (en el debut en el paper) i Matthew Polenzani s’alternaran amb les Charlotte d’Isabel Leonard i Elina Garanča. Unes veus prodigioses faran que ens capbussem en aquesta partitura, que no és més que una confessió íntima de sentiments continguts, expressions interiors a partir d’una colpidora i delicadíssima línia melòdica i un elegant embolcall orquestral.

Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart se’ns mostra com un monument extraordinari, sense comparació. Una partitura genial i plena de girs imprevisibles que respon al principi de les unitats del teatre clàssic: unitat de lloc (el castell del Comte, a prop de Sevilla), de temps (segle xviii) i d’acció.

Any 1893: Verdi, amb 80 anys, assisteix a l’estrena de Falstaff a la Scala. Com a gran esdeveniment, entre el públic hi ha la princesa Letizia Bonaparte i els compositors d’òpera italians Pietro Mascagni i Giacomo Puccini. El mateix compositor va sortir a saludar a l’escenari ovacionat al final de cada acte.

Només un geni de l’alçada de Giuseppe Verdi es podia acomiadar de la lírica exclamant amb sarcasme i sornegueria “Tutto nel mondo è burla”: la moralitat final d’aquesta comèdia agredolça en què el compositor mostrava una vitalitat extraordinària i una modernitat sorprenent en la seva estructura musical.