Orland Verdú

La última versión libre del clásico Hamlet de Jessica Walker, directora de la Compañía Laboratorio, es ─en palabras de su creadora─ la última incursión de su grupo en el archiconocido texto de Shakespeare, al que lleva más de 15 años entregada, con una docena larga de trabajos por los que han pasado los actores de su propia Escuela Laboratorio, amada y temida por igual en el homogéneo y árido horizonte teatral barcelonés. Se agradece su aportación a la escena entre tanto bluf intelectual y corporativo: se agradece el riesgo y la honestidad escénicas. La dramaturgia de Jessica Walker y su mística particular, entre cielo e infierno, entre nirvana y samsara, entre teatro y mundo, toda su trayectoria artística y su […]

La mort dibuixada a través de titelles / esquelets capaços d’esclatar i tornar a la seva forma enmig d’un ball caribeny o haitià, en què no se sap si estem davant el triomf de la mort sobre la vida, o davant d’una invitació hilarant a relativitzar les coses: tard o d’hora ens arribarà. Com el relat aquell de la Mort a Samarra, en què el protagonista intenta fugir en va d’ella. Titelles en estat latent, com el pianista que camina en la corda fluixa i acaba dormit sobre ella… o aquesta pobra titella que prendrà el seu últim bany amb pistola en mà, escoltant una trista cançó que parla sobre amor i titelles. L’amor i el cor trencat; cert és […]

La incursió dramàtica de Sanchis Sinisterra en la tragèdia grega amb l’intent d’adaptar el canon clàssic als actuals problemes socials i polítics deixa un regust desigual. Potser és l’opció per la tragicomèdia que és més fàcil de digerir pel públic. Què sé jo! A mi se’m queda curta, però. I no per les notes d’humor, sinó per l’absència de profunditat dramàtica en els personatges. Sense això, l’obra corre el risc -i això és el que per moments vaig sentir- d’entrar en un terreny massa pamfletari i generalista. Fem sàtira; però quan la sàtira és a través de personatges sòlids i amb un conflicte personal fort, l’obra vola sola. Sense ales. Em va faltar això: profunditat en la història personal dels […]

Petits exercicis per a un bon morir, que amb algunes innovacions importants recorda a la Trastienda (muntatge de fa uns anys del TDLS), és un viatge màgic dins el ventre de la balena sensorial del Teatre dels Sentits, amb sèu al Polvorí. Un viatge col·lectiu, a diferència d’Oracles, en què el públic s’endinsava en la foscor un per un… És obvi que hi ha molta gent acostumada a l’hàbit de seure a la butaca i esperar veure una obra; però en aquest cas –i en tots els muntatges del TDLS- no hi ha butaqueta on repenjar-se. És un viatge, i com a qualsevol viatge digne de ser aventura i no travessia turística, cal caminar i descobrir el camí per un […]

Sortir de la sala amb la sensació interna que el miracle encara és possible. Que encara n’hi ha, d’actors. I que tècnica, ofici i sang són al servei d’aquesta caixa provocadora i onírica que és l’escena. Felipe Cabezas es riu del personatge, de l’ofici i del públic a través de la vida i glòria d’un saltimbanqui famós: Tristano Martinelli. Creador de l’emblemàtic personatge d’Arlecchino al París del Cinquecento, la trajectòria de Martinelli és un exemple paradigmàtic de les llums i ombres que solquen la vida dels actors, tant a l’Europa tardorenaixentista com al món contemporani (les ganivetades de Felipe Cabezas a l’escena actual són delicioses; i molt agraïdes, atès l’autobombo oficialista). Les coses semblen no haver canviat gaire; potser són […]