Neus Riba

L’humor és la clau que utilitza La Zaranda per incorporar, en un teatre cru d’edulcorants, tot el dolor i la mort que evitem pensar en el dia a dia. “Tot sortirà bé”, repeteix un personatge, igual que ens repeteixen contínuament missatges a xarxes socials, anuncis a la televisió i innumerables títols de literatura d’autoajuda. Però a vegades les coses no van bé i el fet de parlar-ne, de posar-ho sobre l’escenari, ajuda, en casos com el d’aquesta obra, a pair-ho. A compartir-ho amb la resta d’éssers vivents que ens acompanyen a la platea, amb els que coincidim en aquesta avantsala de la mort que és, en el fons, tota vida. Ajuda, perquè el seu retrat caricaturitzat de personatges d’edat avançada […]

Sòcrates és el relat dels últims dies de vida del filòsof grec, amb les raons i les desraons per les quals se’l va condemnar i, encara més colpidor, va acceptar la seva condemna. Però si bé, d’entrada, pot ser difícil de comprendre que un home satisfet accepti morir per una condemna que no està, en un inici, basada en raons justes –i més aviat ho està en ofenses i gelosies– el text aplica en el públic el mètode maièutic a través de les preguntes que fa el protagonista als que l’envolten i a ell mateix. L’aparició de la seva esposa aporta el toc més humorístic, alleugerint per uns moments la càrrega de text i donant una visió contraposada, recordant-nos també […]

Arriba l’estiu a la ciutat: els ocellets canten, els nens s’empastifen amb gelats, ramats de guiris envaeixen l’espai públic, la calor més enganxifosa possible impregna la pell dels barcelonins… I Parking Shakespeare torna al parc. Després de set edicions, ja podem dir que el projecte s’ha consolidat com un must de l’estiu barceloní. Així que no cal esmentar la seva tasca d’apropar el teatre a tothom, de democratitzar els clàssics. Tampoc cal recordar que és un teatre sense artificis, que preserva el ritual i en fa partícip tant el públic més fidel com els espectadors casuals, creant-los la sensació de formar part d’alguna cosa emocionant, divertida i comuna. Així que només diré: Aneu-hi. Aneu-hi perquè aquest any compten amb un […]

A vegades les històries queden dormides entre quatre parets i, quan algú les visita, desperten i el desperten. La tortuga de Califòrnia és una reflexió sobre la maldat, però també un thriller familiar dels que enganxa, posat al servei de quatre grans actors (a destacar la més jove, Clara de Ramón, i la més gran, una genial Ana Güell que fa oblidar que està actuant). El factor humà és el punt fort d’un muntatge senzill, bonic, i que aconsegueix crear en el públic aquest efecte voyeur, creant l’ambient tancat i viciat d’una família que guarda, amb un silenci palpable, secrets enterrats. Ens va fer sortir del teatre emocionats, debatent i comentant el tema. És una bona sorpresa d’aquest Grec. Però […]

La versió d’Ubu Roi de Declan Donnellan la protagonitza un adolescent que descobrim avorrit, jugant amb una càmera al menjador d’una casa burgesa. Les projeccions dels suposats audiovisuals que enregistra amplien l’experiència teatral més enllà de l’escenari, mostrant-nos la casa que, hem d’imaginar, hi ha darrere les bambolines. Alhora, fan que coneixem un jove excèntric, que es passeja per la casa enregistrant uns detalls que aixequen exclamacions del públic: unes fosses nassals, un pollastre esbudellat, una taca de “merdra” (com dirà Père Ubu) a la tassa del vàter… Els matisos que, dia a dia, se’ns passen per davant són els que capten l’atenció d’aquest fill de classe alta, el titellaire que convertirà els seus pares i els convidats al sopar durant […]