Markos Goikolea

Monòleg d’humor absurd, passat de rosca, que parteix d’unes premisses generalment visuals per a deformar-les i autoreferenciarse constantment. Noguera està obligat a omplir una hora i mitja d’espectacle amb idees, igual que jo he d’omplir aquesta recomanació amb uns 300 vocables. Ja porto 46, així que sembla que ho tinc més fàcil que ell. Una de les principals eines que juga el còmic és la d’analitzar i riure’s constantment del seu propi espectacle. D’aquí això de “humor autoreferencial” en el títol, com a característica que he volgut ressaltar al costat de l’atribut de “absurd”. Podria haver posat qualsevol altra cosa però he posat això. Ja vaig per la meitat de la recomanació, on hauria d’incloure característiques de la proposta de […]

Bruels és una història rural que reflexiona sobre el passat i la memòria. Situat en un Empordà idíl·lic, com si des dels ulls d’un nen el veiéssim, relata la història d’una casa i els seus habitants. Aquest relat que es narra en tercera persona s’intercala amb passatges relatats en primera persona pels quatre intèrprets en escena, fins a arribar a un interessant gir final. Aposta per la construcció d’una atmosfera delicada, relaxada i una miqueta malenconiosa. L’ús del vídeo en escena i l’espai lumínic destaquen en aquesta construcció, donant-li un tractament visual molt interessant. La interpretació dels actors, o més aviat la seva intervenció ja que es representen a ells mateixos, li dóna a la peça un punt de quotidianitat, buscant la complicitat […]

Aquesta peça de Flora Détraz, la qual alguns reconeixeran per Bacants de Marlene Monteiro Freitas en el Mercat dels Flors, és una peça coral, grotesca i plena de goig que ens remet a l’era medieval i ens embolica en un món ple de contradiccions. Res més entrar a la sala ens trobem a quatre dones assegudes en una taula amb les seves trenes lligades a grans armes que pengen del sostre. El que sembla que les condemna, també funciona com a contrapunt i els ajuda a mantenir l’equilibri. Al mateix temps, la qual cosa inicialment semblava una masmorra medieval de la tortura es converteix en una comèdia musical amb tons de clown quan les quatre intèrprets omplen l’espai amb les seves cançons i jocs de veu. Seguint la línia de […]

Rita és un relat tendre sobre la mort, la capacitat de deixar marxar les coses i la incapacitat de prendre decisions. A través de situacions comunes com la mort d’un familiar o d’una mascota anem coneixent als dos personatges que posen sobre l’escenari diferents maneres de relacionar-se amb el final. La complicitat dels intèrprets i la precisió del guió de Marta Buchaca fan de Rita un relat amb bon ritme. No obstant això, hi ha alguna cosa en aquest muntatge que em va impedir emocionar-me, ja que, a diferència de gran part del públic, vaig sortir una mica indiferent de la sala. Potser és perquè m’esperava un exercici més visceral i menys complaent, una ruptura real dels tabús relacionats amb […]

Mario Gas torna a recórrer a un personatge històric representat per Josep Maria Pou per a posar en escena reflexions filosòfiques tan arrelades i universals que malgrat el seu remot origen continuen plenes de significat i utilitat en l’actualitat. Ja ho va fer amb Sòcrates, judici i mort d’un ciutadà i ara torna a fer-ho amb la figura de Ciceró, l’orador romà reconegut per la defensa dels valors de la República i fervent detractor de Juli Cèsar. La proposta juga amb una doble capa narrativa, combinant la narració de la història de Ciceró a través d’uns personatges que ho investiguen a la actualitat amb la representació dels personatges històrics. La part narrativa és la que té més pes, cosa que […]