Markos Goikolea

El personatge que Miguel Delibes va escriure fa més de cinquanta anys i que Lola Herrera porta interpretant gairebé quaranta és un retrat de la dona provinciana dels anys seixanta. Sobre l’escenari, Carmen Sotillo vela el cadàver del seu marit en un soliloqui que li permet sincerar-se mostrant els seus anhels, pors i frustracions. Una dona que a més de complir amb el model imposat de feminitat també el defensa, sent així víctima i guardià al mateix temps d’una societat panòptica que castiga a les dones amb un sentiment de culpa constant. L’autor parteix d’aquesta situació per introduir tocs d’humor en el discurs tan classista i masclista d’aquesta dona, humor que es barreja simultàniament amb el drama personal del personatge. […]

Existeixen múltiples ficcions que imaginen com seran les nostres vides en un futur. I la gran majoria acostumen a fascinar-se pels possibles avenços tecnològics o presenten escenaris apocalíptics i distòpics. Tanmateix, el que no és tan habitual és una reflexió sobre com es desitjarà, com es gestionaran les nostres relacions afectives, com es trencaran una i una altra vegada les nostres il·lusions i les nostres promeses. El futurés una d’aquestes enriquidores excepcions. Segurament el que és un dels dramaturgs més lúcids de l’escena teatral barcelonina, Joan Yago, escriu i dirigeix aquesta peça estructurada en unes sis escenes on seguim la trajectòria d’una nissaga com si es tractés de 100 anys de soledat. En ordre cronològic rastregem l’arribada a Barcelona d’una […]

Vaselina és una àcida, bruta i descarada comèdia escrita pel reconegut dramaturg Gabriele di Lucca. A partir d’uns personatges ben absurds l’autor tracta interessants temàtiques que encara generen debat en la societat, com és el cas de les addiccions, l’incest, la transsexualitat, les sectes religioses o el maltractament animal per nomenar algunes. Lluny de tractar aquests tabús amb la delicadesa i prudència a la qual estem acostumats, el text entra com una piconadora que arrasa amb tot. Aquest atreviment acompanyat d’un llenguatge bèstia i ordinari crea algunes situacions còmiques que, no obstant això, també poden generar certa incomoditat en l’espectador en prendre distància i comprendre allò que li està provocant el riure.L’obra retrata una societat disfuncional a través d’uns personatges […]

Després de No es país para negras, Silvia Albert Sopale torna a denunciar el racisme alhora que inaugura la nova temporada de la Sala Fènix amb la seva nova creació. A través d’un to humorístic àcid i provocador, qüestiona la pràctica del blackface, és a dir, quan una persona blanca es pinta la cara de negre per representar aquesta raça. Un exemple de com la representació pot ser utilitzada per a ridiculitzar la diferència i perpetuar així els privilegis del sector dominant. Però més enllà de mostrar-nos alguns exemples pròxims d’aquesta pràctica, com són el cas de la Negra Tomasa o el Carnestoltes d’Alcoi, l’espectacle anirà destapant “altres vergonyes” de casos en els quals la raça blanca ha fet servir […]

Per què continuar representant les obres de William Shakespeare després de cinc segles de la seva escriptura? Hi ha mil respostes possibles a aquesta pregunta però la de Carla Rovira seria alguna cosa així com tornar a les bases per destruir-les, recordar d’on venim per deixar molt clar on pretenem arribar. Repetir el cànon del teatre occidental fins a la sacietat no tindrà sentit si no som capaços de reinventar-lo. La feréstega domada és possiblement una de les obres més misògines del dramaturg anglès, tot i que la resta de les seves obres també estan carregades de cites masclistes, figures femenines ridiculitzades i tantes altres joies del pensament heteropatriarcal. El gran valor d’aquesta adaptació de Pàrquing Shakespeare, anomenada L’amansi(*pa)*ment de […]