Markos Goikolea

No és fàcil tornar a un clàssic d’aquesta envergadura i fer-ho d’una forma original, fresca i imaginativa, però aquesta proposta amb direcció de David Selvas i dramatúrgia de Joan Yago ho aconsegueix. Aquesta adaptació contemporània parla més de la violència que de l’amor, però el fa des d’un festival ple de vida, tant que sembla que la història acabarà bé. Els protagonistes són dos adolescents desesperats per poder canviar les coses, per abandonar els discursos d’odi i poder viure, i estimar, en llibertat. Perquè com ens recorda Nina Simone, “Everything Must Change”. L’atrevida posada en escena està plena de referències a la cultura audiovisual actual; coreografies a l’estil TikTok, escenes a càmera lenta, seqüències sensuals construïdes per flashes, muntatge de flashbacks i un […]

Goyo és una àcida comèdia que parteix d’un disparador excèntric, absurd i original per a retratar les arestes i mancances d’una família aparentment normal. La metamorfosi del fill de la família en armadillo ens remet a ficcions tan clàssiques com La Metamorfosi de Kafka, encara que Goyo prengui direcció cap a la comèdia. Com el mateix Alberto Ramos assegura, el motor d’aquesta comèdia és la infelicitat d’una família. La metamorfosi del fill i les diferents posicions que adopta cada personatge sobre aquest tema trauran a relluir les diferències i conflictes enquistats del passat, activarà la comèdia i conduirà als personatges a una divertida i tendra catarsi familiar. Pot ser que la meravellosa premissa inicial no estigui del tot explotada a […]

Aquest clàssic de Samuel Beckett presenta una distòpia on quatre personatges viuen confinats en un món postapocalíptic. Un text que s’omple de significat després dels anys de pandèmia. Encara que l’autor l’escrivís en relació a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, és inevitable percebre una capa profètica en l’actualitat. I és que més enllà de l’experiència de confinament, la idea de final que planteja l’obra se sent avui més pròxima que mai. Però Beckett sempre va voler fer humor fins i tot amb la major de les catàstrofes. Tal com diu el personatge de la mare “res és més graciós que la desgràcia”. Amb aquesta premissa còmica ens endinsem de la mà de Sergi Belbel en aquest món tan propi de l’autor […]

Lacrimosa és una espècie de conferència performativa sobre el fracàs de viure. S’estructura en dos monòlegs connectats per un tràgic succés, on els intèrprets mostren les seves vulnerabilitats en cru al públic en un preciós exercici d’autoficció ple d’ironia. Combinen el monòleg amb alguns gags dialogats i diverses projeccions amb estètica d’internet a forma de GIF o meme per a conformar aquest retrat millenial d’una generació frustrada. Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar ens parlen de totes aquelles promeses frustrades que deixen com a resultat un buit interior, una incapacitat per viure, una sensació de fracàs generacional. I és que no hi ha res que defineixi millor a la generació millenial que la gran motxilla d’expectatives incomplertes, del fracàs en majúscules. La proposta genera un ambient […]

Lo Nuestro és la primera obra escènica de llarg format escrit per l’actriu, i dramaturga, Eu Manzanares. Text seleccionat en la convocatòria de la Sala Flyhard per a la temporada 2019-2020 i que ara abandona l’escena més off per a fer un merescut salt a sales comercials. La premissa és senzilla; una família de classe obrera barcelonina es reuneix per a celebrar la nit de cap d’any. A partir d’aquí, el text utilitza un to quotidià i fresc per a retratar les dinàmiques familiars amb tota la seva perspectiva còmica. A més, l’obra va deliberant sobre altres temes com els conflictes generacionals o la lluita de classes. El text aposta per barrejar el castellà i el català de forma molt orgànica en la seva voluntat de […]