Maria Antolín

Quan veig en cartellera que Nao Albet i Marcel Borràs tornen a treballar junts, ja és que ni m’ho penso; i més des de l’Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, una de les millors coses que he vist mai (que torni!). M’acosto al Teatre Lliure sense llegir pràcticament res a priori. I millor, doncs Mammón és d’aquelles peces en les que no hauries de saber res de res, abans d’anar-hi. Explicar l’argument seria explicar allò que precisament la fa especial, diferent i original. M’hi acosto perquè ells (que escriuen, dirigeixen i actuen) creen històries amb un estil propi que sempre m’ha atrapat. I ho han tornat a fer. És una hora i mitja enèrgica, esbojarrada, descarada, divertida i complexa. Fent […]

Trau és artesania teatral. Una d’aquelles poques peces que se’t claven al cor i que aconsegueixen que no puguis treure la mirada un sol moment de l’escenari, volent estar pendent de tot el que passa: els moviments, petits i grans, els gestos, les mirades, els silencis i els caminars lents d’aquell personatge tan estrafolari. L’escenografia, acuradíssima, et captiva des que entres a la sala. “Què farà? Com es mourà?” Però millor encara és veure-la en funcionament. Tot en aquest espectacle està perfectament mil·limetrat. Des del primer silenci a l’últim botonet que activarà aquella peça que farà que allò altre es mogui i permeti la màgia. Perquè sí, són 65 minuts de màgia feta a través de les ombres, les titelles, els […]

Rhum és emoció, riures, amistat, la màgia d’una professió i, sobretot, l’amor per una persona. Un homenatge entranyable i preciós, ple de matisos i detallets que et captivaran. Ens trobem davant una pista de circ plena de baüls, maletes, música, tendresa, caresblanques, llumetes, records, ‘muehte’ (de morirse) i cinc pallassos fantàstics: Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià, Guillem Albà i Pep Pascual, que fan que la sala s’ompli de complicitat, de riure sincer i de ganes que no acabi. Un pallasso no hauria de morir mai. Però és que si ho fa, els propis pallassos s’encarregaran de que així sigui. Pallassos que homenatgen pallassos. Poesia per un dels oficis més generosos: fer riure. La reinvindicació d’una professió. Ningú no sap […]

Marabunta és bogeria. És un espectacle de Guillem Albà & The All in Orchestra que barreja clown, música en directe, teatre, disbauxa, pizza, llums, humor absurd, descontrol amb classe, colors, joc, perruques, somriures, sirenes de mar i bombolles. Sí sí, com ho llegiu, i tot ben juntet. A l’escenari (i no només a l’escenari) passaran coses, moltes coses, i totes seran conduïdes per un showman amb molta molta patilla i amb uns musicazos que no tenen ni la menor intenció de ser menys. Que què volen? Doncs “simplement” intentar que oblidis, per una estoneta, totes aquelles coses que ronden el teu cap. Sí, és possible. No et preocupis, fes-los cas, gaudeix i recupera-les més tard, a l’altra banda de la porta […]

Senzilla, tendra, entranyable, bonica, nostàlgica, delicada.. Leandre i Cia. La Tal han fet una peça màgica, divertida, plena de detalls i molt ben cuidada, amb moments absolutament entranyables que et captiven des del minut 1. Tres pallassos clàssics donen voltes buscant el seu espai, el seu lloc. Viatgen carregant tots es trastos, pilotes, cadires.. tots aquells estris necessaris per poder despertar una rialla allà on vagin. Caminen tranquil·lament i abatuts, conscients de que el seu art ha passat de moda. Ens regalen sensibilitat i intimitat. Els seus gestos i les seves expressions diuen molt més que qualsevol paraula, i tota excusa és vàlida per començar a jugar, essencial en la vida. I amb quin enginy ho fan! Una hora pausada […]