Un enemic del poble: Un orgull ser-ne l’enemic

Un enemic del poble
22/02/2014

Un enemic del poble és aigua, ètica, moral, corrupció i hipocresia. Una història escrita l’any 1882, però que malauradament és universal i atemporal.

Malgrat la primera part de l’obra és massa expositiva, massa bla bla bla repetitiu que no acaba d’enganxar a l’espectador, de sobte l’escenari canvia i ens trobem dins la redacció d’un diari amb tot de gent anant i venint i, sense adonar-nos-en, hem desenganxat l’esquena del seient i.. pam! l’assemblea. Una assemblea molt ben pensada perquè el públic, aleshores, passi a ser poble i còmplice del que està passant. Feia molt de temps que no em movia tant a la butaca. Quanta impotència i quantes ganes de dir-hi alguna cosa!.

I ja està, ja t’han atrapat. Estaràs atenta la resta de l’obra, dues hores llargues sense pausa acabaran passant davant els teus morros com si res i, acabada la funció, hi haurà certes frases que se’t repetiran dins el cap una vegada i una altra.

Miguel del Arco, director de l’obra, va dir en una entrevista que “el teatre no ha de plantejar respostes, el que ha de fer és articular moltes preguntes”. Amb mi ho va aconseguir. Hi ha obres de teatre que per algun motiu em demanen anar caminant fins a casa, fins i tot quan aquesta passejada suposa una hora de trajecte.

“Hi ha d’haver algun lloc al Món pels homes lliures”

← Tornar a Un enemic del poble