Hebert Parodi

Admeto que hi vaig anar més per veure intèrprets que mai deceben i a qui fa anys que segueixo que no pas per la impro, que és un gènere amb el que em costa connectar.  Potser és que, com la màgia, sé que hi ha truc, molta, molta feina d’assaig darrera i percebem una il·lusió. Bé, doncs sort que hi vaig anar. Feia temps que no reia tant ni veia els actors passar-s’ho tan i tan bé, gairebé tant com el públic. La particularitat d’aquesta proposta d’impro és la vessant musical, el fet de crear també cançons a partir de conceptes inconnexes. Veure com amb l’ajut dels suggeriments del públic que hem deixat escrits a l’entrar, van improvisant històries absurdes, […]

20 Anys no son ná és més que un repàs a la trajectòria dels 20 anys (ja?!) de Joan Vàzquez. No ben bé un concert sinó més, tot un show. Un autohomentage, retrospectiu, cançons (i quines cançons!), conèixer una mica el Joan Vázquez persona, i molt, molt espectacle. Perfectament acompanyat per Gerard Alonso (Ciutat de Gespa) al piano, amb Jofre Alamany al saxo i Laura G. Ballbé (Broadway a cappella), que no només l’acompanya  sinó que és part del contingut dramatúrgic, en el paper d’alumna que pot pujar a escena amb un crack, que fa que s’ho creu, dels escenaris. Veiem, i en algun moment no ha de ser fàcil, el Joan més humà i còmplice. Intel·ligent, divertit, seriós quan toca i […]

Proposta pel públic preadolescent, en tierra de nadie. A priori, sona (massa) ambiciós adaptar el clàssic de Molière, no ja a l’època actual, sinó a un llenguatge dirigit a joves i en clau de musical. Doncs bé, l’ambició té premi. En un institut, l’AZ creu que tots els seus companys són hipòcrites. Viuen pendents de likes i followers, tots molt amics però es critiquen per darrere, no es diuen els defectes a la cara … No es lliuren ni els seus amics, cansats de la seva honestedat brutal. El conflicte apareix quan la noia que li agrada és precisament una influencer, amb la seva cort d’aduladors. Sí, és clar, la sinceritat és un valor en sí mateix però ¿és viable […]

A veure, per molt que ho sembli, Rita no és una obra sobre l’eutanàsia. O sí, però no només. Com els bons textos toca força temes sense fer-ho superficialment. Eutanàsia, prendre decisions, el més gran dels conflictes entre allò que pensem i com actuem quan la teoria deixa pas a la realitat (com s’apuntava a Només una vegada, també de Marta Buchaca, sobre la impossible? justificació de la violència), deixant-nos als espectadors la tasca de reflexionar quan s’encenen els llums. El Toni, que no vacil·la en decidir i donar males notícies, queda paralitzat quan ha de sacrificar la Rita, la gossa. És, potser, l’únic reducte d’afecte que li queda. No pot desprendre’s de la gossa i l’importa més el propi […]

Que dir a aquestes alçades de West Side Story que no soni a ja conegut? Un musical que va unir a algunes de les més grans figures del gènere: el coreògraf Jerome Robbins, ànima del projecte, el compositor Leonard Bernstein, el lletrista Stephen Sondheim, reticent i que no va quedar del tot satisfet (!) I el productor de productors a aquell costat de l’Atlàntic, Harold Prince. Anècdotes conegudes, com separar les “bandes” als assajos i escampar maledicències per crear tensió entre ells, complexes relacions de col·laboració, com de rabiosament actual que era quan es va estrenar i l’acollida (menys del que creiem). Dels pocs musicals creats a partir d’un coreògraf i per això la dansa és el que fa avançar […]