Gus Bas

A la era del watsapp, els curtmetratges, el microteatre i les sèries, que un espectacle de dues hores i quaranta minuts (amb pausa) se’m faci curt podria ser curiós. A no ser que es tracti d’aquesta joia que ha tornat a bordar Julio Manrique i “la seva gent”. Ja solen fallar poc, però aquesta vegada han picat molt alt. Poques obres es programen quatre vegades en tant poc temps i segueixen omplint el teatre. Però “El curiós incident del gos a mitjanit” reuneix tots els requisits. Una producció gran i arriscada, però minimalista, en la que tot té un lloc i un perquè. Una posada en escena dinàmica i amb uns ambients que et porten al moment vital dels personatges. […]

Després d’haver-ho remogut tot amb Sé de un lugar, la Companyia Prisamata, dirigida per l’Ivan Morales, torna a envair els escenaris amb veritat, originalitat i molta feina. Es diu que és un espectacle molt indicat per a adolescents, és a dir, per a tothom. I en especial per a qui hagi oblidat que un dia va ser adolescent, que durant un temps tot era a vida o mort. Que tot era intens, nostre, i per sempre. Quan vaig al teatre espero, sobretot, presència i compromís, perque el teatre és dels actors i de les actrius. A Jo mai, ells i ella ho són tot, fins i tot l’escenografia. Sense arribar a la profunditat que un servidor hagués desitjat, la nova […]

Efectivament, coincideixo amb Josep Maria Miró, autor i director de El Principi d’Arquímedes, no fem teatre per donar respostes, sinó per obrir preguntes. El teatre que alliçona és avorrit (de burro) i hauria d’estar prohibit, ja intenten alliçonar-nos en massa espais. El teatre ha d’alliberar, ha de moure i remoure, ha de despertar consciències, ha de transformar. El secret està en encertar les preguntes, en atrapar el públic i aconseguir que s’identifiqui, que comparteixi el viatge, el recorregut que l’equip ha fet (i fa) per arribar a regalar-nos un espectacle de qualitat. Però aquest regal és autèntic si l’equip està compromès amb allò que fa, no només amb la seva professió, sinó també amb la societat en què viu i, […]

Hi ha creacions que mereixen tots els recursos possibles per arribar al màxim. El Gran Despropòsit ho mereix. Una proposta arriscada, amb artistes que es deixen la pell i que gaudeixen fent el que fan. Una sàtira necessària, carregada d’humor, homenatges musicals i lletres amb enginy. Una visió d’una societat en què ser feliç és una obligació, on només et salves cantant, si no vols que t’exploti el cap. La Companyia de Teatre Estable de la Casa Real crea un univers que val la pena compartir.