Elsa Álvarez Forges

Ha arribat a final d’any, però per fi el Liceu s’ha dignat a posar el seu granet de sorra a l’any Strauss, en què se celebra el 150è aniversari del naixement del compositor alemany. Arabella, estrenada a Dresden el 1933, va arribar al Liceu el 1962 per mà d’una debutant Montserrat Caballé i des d’aleshores només s’hi ha representat en tres ocasions comptant l’actual. És un balanç ben minso per a una òpera tan meravellosa. La història d’Arabella és la d’una família noble vinguda a menys que es veu en la necessitat de casar la filla gran (Arabella) amb un magnat perquè pugui fer sortir la família del sot on està ficada. La música que Strauss posa a cada personatge […]

David Selvas ha fet una creació molt personal i allunyada de Shakespeare, cosa que ja va fer amb la Hedda Gabler d’Ibsen fa un parell d’anys al Lliure. El seu Timó és ben bé un drama contemporani amb estètica, personatges, situacions i problemes dels nostres dies. Quan sentim les paraules ressonants de Shakespeare enmig d’un escenari banal i embrutit el xoc és gran, més encara si hi afegim una banda sonora de música disco. El còctel és impactant i demolidor, però he de reconèixer que em va agradar perquè em va sacsejar. Per damunt de tot, cal lloar sense matisos el treball de Julio Manrique, un gran actor que aquí se supera. Encarna el personatge de Timó al llarg de les seves fases […]

El text de Paco Zarzoso és molt potent, és alhora intel·lectual i visceral, però d’altra banda, peca d’excés de grandiositat i això l’allunya de la versemblança. La història es resumeix en una gran actriu que una nit, acabada la representació de Medea, va a visitar el seu exmarit i tots dos tenen una conversa plena de retrets, d’insults i de ferides profundes. Ella sembla en tot moment que no ha sortit de la pell de Medea, perquè li vomita tot l’odi de què és capaç. Ell s’hi torna amb la mateixa intensitat. No dic que el diàleg no hagi de ser intens i demolidor, que ho és, però pel meu gust, esdevé histriònic i allunyat de la realitat en molts […]

Bernhard és un autor fort i dur i El president n’és una bona mostra. Dos personatges que han perdut els estreps i el senderi, que viuen cadascú dins el seu món, aliens a la realitat exterior, però que són la parella que governa el país, ens ensenyen la seva demència, pròpia d’una persona esquerdada de dalt a baix. La representació que fa Bernhard de l’alta política austríaca és la d’un matrimoni extravagant i rocambolesc. El president és una crítica ferotge i brutal al sistema polític i la corrupció a Àustria. És ben coneguda l’opinió que Bernhard tenia del seu país, va dir reiteradament que era una nació estúpida i brutal, una claveguera inculta que pretenia estendre la seva pestilència per […]

Aquesta adaptació teatral de la novel·la homònima de Sándor Márai, feta per Christopher Hampton, és fidel a l’obra original, els diàlegs són força similars, però el que no s’ha aconseguit traslladar del paper a l’escenari és l’atmosfera finisecular que l’obra de Márai respira. Els parlaments i les formes dels dos personatges són perfectament exactes i adequats perquè ens puguem endinsar en la Viena anterior a la primera guerra mundial, però en conjunt, l’obra queda una mica freda. Cal destacar el retorn de Rosa Novell, com ja s’ha dit a bastament, després d’haver superat una greu malaltia i haver perdut la visió. Ella, amb la seva veu encisadora i el seu caràcter, ens va seduir en el paper de la minyona […]