Xavier Quero

És tendència trobar-nos sovint a les cartelleres amb obres de teatre de famílies desestructurades i disfuncionals, on tota semblança amb la realitat és pura coincidència, on totes les paraules sonen més altes que les altres i que ens recorden que l’infern no es troba enlloc més que en les persones, i sovint és amb les persones amb les quals coexistim. Purgatoris amb noms i cognoms massa ben coneguts que es queden amb nosaltres perquè hem decidit no fer aquell salt al buit que podia recompensar-nos en aquell lloc al món que teòricament és destinat per nosaltres, però que sovint no sabem on és, perquè no surt als mapes. A Sólo llamé para decirte que te amo trobem novament aquestes famílies […]

A mesura que el salvatge sistema capitalista avança d’una forma més i més salvatge i de les formes més inusitades, comprenem millor els símptomes i diagnòstics de la Societat Líquida de Bauman, que deixa d’esdevenir quelcom permeable i mutant per una societat canviant per a esdevenir quelcom heterogeni, insuls i sense cap mena d’idiosincràsia. Deixem de buscar les veritats reflectint-nos al mirall perquè ja coneixem perfectament la nostra fisonomia, però no ens reconeixem. De la mateixa manera que ja no reconeixem els nostres hàbits ni usos i trobem en el nostre panteó particular, un grapat de deïtats efímeres les quals desconeixem per complet el seu nom. La infància viscuda i la reviscuda, allunyada de la consciència de la globalitat i […]