Roser Garcia Guasch

Aquesta temporada, i simultàniament, tenim la sort de tenir programades dues obres de David Mamet a BCN: Glengarry Glen Ross i Un matrimoni de Boston a la Villarroel. Àlex Rigola assumeix el repte de tornar a dirigir aquesta obra que ja s’havia representat al Teatre Lliure a l’any 2003. Havia estat estrenada al 1983 al National Theatre de Londres amb la que va guanyar el Pulitzer al 1984 i posteriorment va ser portada al cinema i considerada una de les millor pel·lícules dels anys noranta. Al festival de Venecia Jack Lemmon i Al Pacino també en van sortir guardonats. A l’encant de la sala HEARTBREAK hotel per las seva proximitat amb el públic, s’hi afegeix en aquesta obra l’escenografia minimalista […]

El teatre argentí no et deixa mai indiferent, potser per la sensibilitat amb la que tracta als personatges, per la cruesa de les situacions, per la sinceritat i facilitat amb la que expressen els sentiments. Aquesta obra és argentina perquè ho és la dramatúrgia i la direcció, un dels actors, l’assistència artística, l’escenografia i el vestuari. La producció és de Júlia Simó Puyo i El Eje, companyia creadora de 12 espectacles que parlen de personatges marginats i trencats. El dramaturg i director és Sergio Boris, autor i director de molts espectacles i innombrables premis. En aquesta obra Euforia y desazón, hi ha molta més “desazón” que eufòria. Una ex-alumne d’una escola de formació d’adults torna per dirigir-la. L’escenografia ja ens […]

No és país para negras és l’obra en la que vam descobrir a Silvia Albert Sopale. Era un monòleg ple dels tòpics que fem servir sense adonar-nos-en i que, amb clau d’humor, posava en evidència la discriminació a la que es veuen sotmeses les dones racialitzades. Ella troba obstacles per dona, negra i actriu en un país on les dones, actrius i negres els costa fer-se un lloc. Ara, amb Lötò, hem descobert un espai a Sants anomenat Perifèria Cimarrones, un lloc acollidor, bonic i decorat amb motius africans. Utilitzant una barreja de disciplines (text, música, dansa, objectes diversos com flors o una escultura de fang), Silvia Albert fa una crítica divertida, irònica i sarcàstica sobre la necessitat d’aconseguir l’ideal […]

Sempre s’ha dit que és una de les millors òperes del segle XX. El Liceu estrena la temporada 2024-2025 amb aquesta òpera i podem corroborar que aquesta afirmació és certa. Basada en un text de Nikolai Leskov i música de Dimitri Xostakóvitx, un atrevit muntatge d’Alex Ollé i una no menys agosarada escenografia de Alfons Flores acompanyen de manera molt expressiva un thriller de tensió, crims, culpes i final dramàtic. Tota l’obra es desenvolupa sobre un terra ple d’aigua com si tots els protagonistes estiguessin vivint en unes clavegueres pudents que reflecteixen com un mirall les misèries del personatges. L’aigua és també un presagi del tràgic final. La il·luminació de Urs Schönebaum crea aquest clima de tensió en totes les […]

La intimitat de la Sala Flyhard convida al públic a una vivència comunitària d’uns fets que es representen molt a prop. Aquesta proximitat es veu reforçada amb un recurs no original però sí molt efectista de fer veure que l’obra es va creant a l’escenari com si fos una pàgina web: “en construcció”. Els tres intèrprets, meravellosos per cert, es dirigeixen al públic amb sornegueria i complicitat mentre mostren les dificultats que els imposa el seu dramaturg, sense text, sense sala i amb l’agreujant que el músic no és actor professional. Sorprenent és aquesta obra creada i dirigida per Marc de la Varga. És un entramat entre passat i present, ficció i realitat, salut i malaltia. Marc de la Varga […]