Pau Senabre

El debut d’Ivan Benet com a director i dramaturg ens arriba de la mà de Teatre Nu, una formació de l’Anoia que decideix encarar, per primer cop, una obra teatral per a adults. I ho fa amb un resultat tan farcit de debuts com de qualitat. La companyia porta l’atrevida història d’una infermera que es veu obligada, de manera desordenada i malaltissa, a repassar què ha provocat que acabés deixant d’exercir a l’hospital després d’haver comès un gran error involuntàriament. L’encarregada d’encarnar el personatge que perpetra aquest monòleg és l’Aida Oset en un exercici d’esforç i concisió del tot meritori. Benet ha dissenyat i escrit l’obra al costat de Víctor Borràs, una coautoria que s’enceta en un dilatat dinar a […]

És per això que ballen. Les sis ballarines de Mawu trepitgen ininterrompudament l’escenari durant una hora per commoure, poderoses, els ulls que les miren. De la mà de la directora i coreògrafa Aina Lanas l’espectacle s’alça solemne i elegant des del moment en què descobrim els rostres de les seves protagonistes, les filles de Mawu, a punt per esdevenir una única energia impulsada per la mateixa força, distribuida en sis cossos. Totes elles brillen; de vegades alhora, de vegades individualment, en un espectacle que els escau a la perfecció. Totes elles provenen de diferents disciplines, però troben en Mawu un motiu que uneix definitivament la seva essència i les subjecta: la força de la dona, la seva figura i la […]

La ciència ficció està trobant formes innovadores cada cop més interessants a les sales petites. Angelet s’ajudava del morro d’un cotxe, Cedó s’hi recreava en una habitació de matrimoni i ara Mar Pawlowski despulla un espai que només compta amb dues fràgils cortines blanques i una taula austera per tractar una història bonica i crua a parts iguals. Si no fos perquè ja sabem que és una obra teatral, d’entrada colaria com a espai de dansa. La companyia El eje és capaç de portar al seu terreny una proposta instal·lada en un futur humiliant que, de tant llunyà a nosaltres, acaba per ser-nos absolutament proper. Ells mateixos ho etiqueten de “thriller tràgic, distòpic, futurista i heterofòbic”. Quatre pilars sobre els […]

Les sales petites acostumen a sorprendre. Sovint ho fan al passar-se de frenada amb propostes rabiosament progressistes i renovadores. D’altres vegades, brindant petits muntatges de disciplines menys freqüentades, com el teatre d’objectes o màscares. Aquesta vegada sorprèn per portar una obra que llueix un equilibri i una complicitat del tot convincents. Ni massa, ni massa poc. Una sala que s’emmotlla al refrescant show de l‘enginyosa actriu sevillana Mari Luz Domínguez, amb una forta base gestual, actitud autobiogràfica, execució precisa i regust de monòleg. D’entrada sorprèn el joc que planteja l’actriu només començar, capaç d’incorporar el públic de manera automàtica i eficaç dins les seves regles. No és fàcil encapçalar en solitari una obra de nou personatges diferents. Fins i tot […]

Anar a veure La Plaça del diamant al teatre pot voler dir moltes coses. Havent llegit o no el llibre, tothom sap que estem parlant de l’obra insígnia de Mercè Rodoreda i això, d’entrada, compromet qualsevol intent de portar-la als escenaris. L’opinió sempre es mou dins els marcs de la comparació, en aquests casos. Però l’experiència, en aquest cas, val la pena. Encabir dues-centes setanta pàgines de l’original en poc més d’una hora i vint minuts d’obra és el principal mèrit de la dramatúrgia que Paco Mir ha brindat damunt l’escenari. Això té un preu: el ritme dels actes s’homogeneïtza i s’accelera, i trobem poc temps per a païr el que veiem des de la butaca. Però el propi llibre […]