Montse Sendra

El despertar de la primavera és un dels musicals que tota persona amant d’aquest gènere ha de conèixer. Basat en la tragèdia teatral Frühlings Erwachen de Frank Wedekind (1891), va ser adaptada com a musical a Broadway amb el títol de Spring Awakening (2006). L’èxit de crítica i públic va ser instantani, i va catapultar els seus dos protagonistes a la fama: Lea Michele (Glee, Scream Queens) i Jonathan Groff (Hamilton). D’entrada, per tant, ja recomanem l’obra per la seva importància dins de la història del teatre musical contemporani. Hem d’avisar, però, que el títol ens pot conduir a generar falses expectatives: el despertar de la primavera ens pot suggerir imatges bucòliques de nens corrent i saltant alegrement per prats […]

El teatre despullat. Normalment, quan comprem entrades per anar a veure un musical, ens imaginem una orquestra, ballarins, música i potser fins i tot lluentons i purpurina. Grans muntatges amb quaranta persones a l’escenari, que ens fan quedar embadalits únicament amb l’espectacularitat de la posada en escena. No és el cas de Maremar, l’última creació de Dagoll Dagom. Si la tendència, en general, és precisament a abusar dels efectes especials (posa-hi més llum, més fum, més potència de so, més vestuari…), aquí tornem al teatre clàssic: únicament amb text, cos i veu. L’escenografia: un gran llençol penjat del sostre. L’orquestra: algun dels actors que toca la percussió o el violoncel, però la majoria de cançons són a cappella. El talent […]

Avui en dia costa ser original, i també costa trobar obres de teatre originals. Hem vist obres de tots els temes, arguments repetitius i girs dramàtics previsibles, reelaboracions de trames clàssiques, etc. Estem sobresaturats d’històries. A vegades ja veus venir l’argument d’una hora lluny, i realment és una pena perquè la monotonia fa perdre l’interès dràsticament. Xavi Morató, Gerard Sesé i la companyia Generació de Merda, però, són un pou d’originalitat i ens ofereixen una sàtira sobre el futbol que trenca amb qualsevol història que haguem vist prèviament, partint d’una idea molt òbvia: a la Lliga de futbol, amb tants jugadors, no n’hi ha ni un que sigui gai? De ben segur que sí, però no s’atreveixen a dir-ho per […]

Sovint diem que els clàssics no moren mai, però a l’hora de la veritat sí que podem notar l’envelliment de les temàtiques o dels diàlegs. Aquest no és el cas de La importància de ser Frank, on passa exactament el contrari: si ens diguessin que l’obra prové d’un jove creador de l’actualitat ens ho podríem arribar a creure, i això és mèrit tant del mateix Òscar Wilde (que va escriure un text de temàtica universal sobre les hipocresies i les relacions humanes) com del director de l’obra, David Selvas (que s’ha encarregat de traslladar l’original a una mena de fusió entre La La Land i una comèdia lleugera que enamora). La suma d’aquest text enginyós i còmic, amb un càsting […]

Essencials i rareses. Manllevo el títol d’un dels discos dels Lax’n’busto perquè s’adiu perfectament per descriure Poe, el cabaret macabre. Cada cultura té uns clàssics i el teatre musical català modern deu molt als primers musicals de Dagoll Dagom. Títols com Antaviana (1978, 1985), La Nit de Sant Joan (1981, 2010), el Mikado (1986, 2005), T’odio amor meu (1995), Els Pirates (1997) o el mateix Poe (2002) han esdevingut musicals de culte en l’imaginari col·lectiu. I dic de culte perquè tot i no haver sigut grans èxits comercials, han servit per anar aplegant públic al voltant del teatre cantat i han permès l’evolució en la tècnica i en el savoir faire que ens ha portat als musicals actuals. Ara tenim, […]