Markos Goikolea

Raquel Gualtero torna a l’escenari amb la seva nova peça Amaro, un treball de recerca corporal sobre l’in crescendo i la capacitat de transformació. La seva interessant proposta corporal aposta per moviments abstractes, l’ús del punt fix i la idea del límit, mostrant-nos les diferents formes i dinàmiques que un mateix cos pot adoptar. Resulta indispensable el treball del músic Rodrigo Rammsy, també en escena, i la potent il·luminació d’Arnau Sala construint un diàleg molt conscient entre les tres capes que treballen a l’uníson. La peça ens convida a viatjar i transformar-nos amb ella en aquesta progressió cap a una intensa catarsi final que haurem de baixar amb un xopet digestiu d’amaretto en sortir. Un viatge sense treva, un empatx […]

A partir d’una posada en escena austera, Diego Lorca i Pako Merino ens parlen de la repetició de la història. Un miner espanyol arriba a un poble del Perú amb l’objectiu d’extreure or de les seves terres, la trobada entre aquest neocolon i l’alcalde de la localitat donarà pas a una trista història en paral·lel a la del conqueridor Pizarro i l’emperador Inca Atahualpa. L’obra arrenca com un conjunt de fragments inconnexos que aniran connectant-se per a formar el relat complet. Els intèrprets canvien de personatge a través de la manipulació d’objectes i jocs d’il·luminació. Construeixen així un relat sobre la cobdícia, la desconfiança i el sentiment de culpa que malgrat el toc humorístic no deixa de tenir un rerefons […]

La companyia El Eje torna a la càrrega amb aquesta reflexió sobre les dinàmiques de poder a les relacions sentimentals. Viatgem a un futur distòpic on l’estat i les multinacionals tenen un control total sobre la privacitat dels individus, on la productivitat i la capacitat de satisfer els desitjos aliens són els pilars que marquen el valor de les persones. Al més pur estil de Blade Runner, Roböta (Servitud) també planteja una reflexió sobre el límit entre l’humà i l’artificial. Què és el que ens defineix com a éssers humans i ens diferencia de les màquines? Les emocions, l’amor i el seu conseqüent sofriment, aquest és el tema central de l’obra. Cal destacar el subtil treball de direcció de Mar […]

Les Impuxibles posen sobre l’escenari el tema de la malaltia mental a través de la seva habitual mescla de llenguatges. Dansa, música, text i llenguatge de signes construeixen aquest relat d’autoficció en el que Clara Peya surt de l’armari dels trastorns mentals. Una experiència visual i sonora evocadora que ve a rebentar estigmes, un discurs poètic ple de contingut polític. El text narra el món des dels ulls d’una persona amb Trastorn Obsessiu Compulsiu i la seva relació amb el diagnòstic. A més, resulta especialment interessant el monòleg d’una emocionada Ariadna Peya, reivindicant el seu propi espai alhora que es reafirma en el paper de sostenir a la seva germana. Com ser feliç en un món que no ho és? […]

Andrea Pixelada parla de la vida d’una BookTuber que imparteix un curs de literatura a dos dels seus seguidors. Aquesta obra realitza una interessant reflexió sobre ficció i realitat a través d’un personatge que exhibeix la seva vida, o més aviat la construeix, en la pantalla. Assistim a una classe en la qual Andrea Pixelada analitza una novel·la que resulta narrar la seva pròpia vida, escrita per la seva alumna. A través de diversos recursos escènics viatgem entre l’univers real i l’univers fictici del relat, entre el món exterior i el món interior dels personatges. Aquests canvis d’univers es tornen cada vegada més difusos fins que l’obra adquireix un to surrealista i màgic. Si li afegim les diverses lliçons sobre […]