Mariona Rebull

La soledat. Un dels mals endèmics dels nostres dies. Jordi Prat ens en ve a parlar a través de tres monòlegs. Així ens ho diuen, així s’autodefineix M’haurieu de pagar des del primer moment: tres monòlegs de soledat. Però renoi! Que estrepitosa aquesta soledat! Prostitució i hipersexualitat, llàgrimes negríssimes, infàncies traumàtiques i pèrdues prematures que ens remeten a un altre ferida universal: a l’orfenat i als pares imperfectes. Efectivament, aquesta ferida original ens reverbera a tots, amb mes o menys força, durant la resta de la vida. Però a M’haurieu de pagar reverbera molt. Massa. El seu autor ens proposa tres històries a través de les quals se’ns mostra el buit dels seus protagonistes: una dona, un home i del […]

Segons es testimonia a Cartes a Theo, la vida de Vicent Van Gogh va estar plena d’alts i baixos. Sobre un d’ells, l’entrada a un manicomi del cèlebre pintor, ha volgut posar èmfasis Moreno Bernardi. El director ha bolcat el seu segell característic -gesticulació i parla ben marcada, atmosfera onírica i densa- en el text del dramaturg italià Stefano Massini, L’olor eixordadora del blanc. El punt de partida d’aquest text, el qual dona nom a l’obra, és la visita de Theo Van Gogh al seu germà Vincent al sanatori. No obstant, cal malfiar-se de les nostres percepcions. Què veu? Amb qui parla Vicent Van Gogh? Tal i com plantejava el filòsof Descartes: i si ens enganyen els sentits? I si […]

Los cinéfilos dicen que las mejores películas de la historia son aquellas que han sido encarnadas por actores afines a sus personajes. Entonces pues, como apunta este anunciado, nada como una mente obsesiva para meterse en la piel de Drácula o un hombre endiosado para interpretar a Ricardo III. Aunque mi pregunta es: ¿Cómo debe ser verdaderamente el actor que interpreta el personaje narcisista que tiene el papel de Rey Lear en la obra Shakespeare y compañía?. Shakespeare y compañía es obra teatralizada que representa, a su vez, los dramas y tragedias del gran dramaturgo inglés. Aunque, si queremos ser precisos debemos atender a la pregunta que Jessica Walker, su directora, lanza retóricamente al espectador. ¿Es una obra de Shakespeare […]

D’aquesta obra en sentireu a parlar. Sopar amb batalla. Sí, ho endivineu, uns amics es reuneixen a casa d’un d’ells per tenir una vetllada agradable. Sí, després els conflicten escalen i van sorgint xafarderies i dimonis del passat. Aquesta vegada però, és totalment diferent. Hi ha riure, sí, però també hi ha suspens i ironia i estratégia. En desborda. Sang i violència. Massa, segurament massa. I també exageració i un pél de manca de versemblança. Podriem dir que aquí se superen límits del ja establert com a gènere “sopar amb amics i familiars”. La nova obra de Jordi Casanova té la capacitat de mantenir l’espectador captiu durant tota la representació i tan aviat retorçar-lo de riure com d’expectació. Cada escena […]

Un únic text. Senzill i sensible. I també premiat, sigui dit de passada. Un escenari auster. Una llum que empeny l’acció i emfatitza les emocions. I dos actors, Carles Goñi i Muguet Franc, interpretant-ho per separat i en sessions diferents. De dol, de la dramaturga Queralt Riera, ve a parlar-nos del dolor de la pèrdua i dels actes a la que aquesta ens pot arrossegar. De vides tacades i trencades per l’abús d’un oncle. Un abús llunyà en el temps però on el subconscient dels protagonistes, el Hamlet i l’Ofèlia, ha quedat clavat i que tindrà conseqüències fins avui, el dia en que celebren 33 anys. L’ancoratge shakespearià és anecdòtic. Encara que aquí, al igual que al clàssic anglès, també […]