Magui Alba

Esperant Godot és la primera obra de teatre de l’absurd que he vist. Tenia grans referències, però tot i això, pot ser que al no ser conscient des del principi del gènere teatral que proposa Beckett em costés una mica connectar amb la dinàmica del text. L’obra gira tot el temps entorn de l’espera, una llarga i interminable espera. Una escenografia sòbria, seca, perquè estem enmig del desert, esperant, on no hi ha res més que dos personatges que romanen l’arribada d’un tal Godot. Aquesta sensació, d’avorriment? no es prolonga gaire més de deu minuts, ja que en el moment que t’endinses en la dinàmica de l’obra gràcies a les bones interpretacions de Nao Albet i Pol López que et […]

Toni Gomila ha aconseguit ser l’actor i l’autor capaç de descriure i mostrar les entranyes de la societat i la història mallorquina de la forma més propera pels mallorquins i entenedora pels forasters que la descobreixen. Rostoll Cremat és una mostra més d’aquesta capacitat, juntament amb Acorar, el seu altre text original, de com fins i tot les coses que semblen més inexplicables i arrelades a un territori es poden comprendre. Un context de fora vila, camp, rostolls, un lloc on, encara, no ha fet col·lapsar el turisme és el punt de partida de la història que ens expliquen. Però resulta que fins i tot aquí, ens hi planten un parasol. Una delícia d’escenografia, tot dins d’un ambient característic agradable […]

La Rambla de les Floristes és l’obra amb la qual el Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada 2019/20. Aquest conegut text de Josep Maria de Sagarra descriu com la famosa i estimada Rambla barcelonina és un lloc ple de vida i històries. Jordi Prat i Coll agafa la batuta de direcció i porta el carrer descrit per Sagarra dalt d’un escenari amb un to modern però sense perdre l’essència clàssica dels versos de l’autor. Aquesta obra em recorda a un conte, una història dolça, tendre, que t’expliquen al llit abans d’anar a dormir i t’acaricia, omplint d’amor els teus pensaments. Això ocorre gràcies a la cuidada i delicada escenografia que trobem a escena, obra de Laura Clos, han aprofitat […]

Els grans monòlegs teatrals solen ser petites delícies que t’abrigallen creant un diàleg molt pròxim. Cinco horas con Mario és un exemple perfecte tant per l’impecable treball de direcció de Josefina Molina com per la delicadesa i la solvència amb la qual Lola Herrera s’asseu al costat de Mario i ens explica molt més que les seves intimitats. Aquest conegut text literari ha recorregut en la seva versió de posada en escena més de quaranta anys, i poder tenir l’oportunitat de veure-ho és una gran fortuna pels joves. Aquest text permet endinsar-se de forma quotidiana en el dia a dia d’un temps que no és tan llunyà com sembla. L’escenografia, pràcticament innecessària, permet posar tot el focus en el domini […]

Vaig sortir fascinada, amb el que vaig veure, i sobretot amb el que vaig sentir amb aquest magistral text de Jean Benoît Patricot mereixedor dels millors premis. El teatre de sala petita sempre promet, permet crear una màgia i connexió especial amb el públic, però, si a més tracta un tema que, per sort, ja acostumem a veure sovint representat, tan necessari de visibilitzar, fa que l’emoció i els sentiments arribin a flor de pell. Quan un text és tan potent, no necessita més que el talent de dos actors i una banqueta de fusta per remoure de la manera en què ho fa aquesta crua història d’abús. Una obra que recorre un dolorós i punyent camí moral per l’espectador […]