Josep Maria Ribaudí i Martí

Per l’obra amb un text impecable, pel tema, que tot i estar escrit fa seixanta anys, sembla que ens l’hagin fet a mida pels catalans d’avui, per l’escenografia, la il·luminació, el vestuari… i especialment pel que explica i com ho explica. És la història d’un desencís, el desgast, l’erosió i l’enfonsament d’una família al llarg de vint anys, una família que era un sol bloc de granit al voltant del comunisme. Tots els actors formidables sota la direcció de Ferran Utzet. No us la perdeu. Crítica completa » http://bit.ly/2HIp7Sr

Potser no havia d’haver començat per una obra “difícil” després d’una aturada de més de dos mesos, però el fet evident és que en aquesta obra no hi he entrat i m’he perdut com una burra en un garatge. Bona posada en escena i per a mi res més. Tampoc puc valorar les actuacions; és difícil fer-ho quan estàs pendent del rellotge. Crítica completa » http://bit.ly/2IbvaQ9

Perquè no crec que hi hagi cap més qualificatiu: geni. Un autèntic home del renaixement en ple segle XX: intèrpret, compositor, fotògraf, dramaturg, poeta, performer… Com deia la meva àvia, quan va néixer van trencar el motlle. Ha estat una nit màgica sota la coordinació i direcció de Montse Colomé i Anna Llopart. La Puigserver del Lliure ha fet de circ de tres pistes on s’anaven succeint les actuacions, sense treva, dinàmiques, recordant espectacles del de Vinaròs, fins que al final ha caigut “una cosa” del cel i ha destrossat un piano de cua. A la ressenya completa podeu veure el que deia “ell” sobre això. Al vestíbul, després de la performance, només es veien cares somrients fent comentaris elogiosos: […]

Quin trio! Tot neix d’Otto e Mezzo, i a partir d’aquí el musical de Maury Yeston i l’adaptació i direcció de David Pintó, amb idea i interpretació de Mariona Castillo, el pianista i director musical Gustavo Llull, les coreografies d’Ariadna Peya… Rodó, un espectacle rodó, un musical de petit format amb res a envejar, sinó del West End, del Off londinenc (o el Fringe, com preferiu anomenar-lo). Es va estrenar a l’Eòlia fa un any i ara s’ha recuperat al Maldà, Una joia, paraula de Kabrota. Només amb l’arrancada de l’Oberture delle Donne, ja val la pena, però no marxeu que la Mariona ens fa un recital de categoria superior i el seu pianista no la deixa de la mà […]

… Perquè qualsevol cosa seria un avançament, i per això a Barcelona ja tenim al Bob Espòiler. Sí puc dir que només d’entrar a l’Àtic 22 ens submergim en unes golfes plenes de roba estesa i això ja ens situa una pila d’anys enrere, i allà hi trobem una noia que va plegant la que ja està eixuta. El seu vestit també ens transporta cap als anys cinquanta, i de sobte es veu reflectida davant un mirall, i la noia del mirall en surt i comencen a parlar com dues adolescents que es van coneixent, descobrint-se l’una a l’altra i juguen al vell joc d’endevinar alguna cosa amagada a les golfes: jo pregunto i tu només pots respondre sí o […]