Josep Maria Ribaudí i Martí

Que és l’expressió que utilitzava la meva àvia per dir que la canalla ho posàvem tot de potes enlaire fent malifetes. Dons els del Circ Klezmer igual. Els actors (pallassos?) s’han passejat per les grades del Grec, han fet sortir persones a ajudar dalt de l’escenari, s’han empaitat, s’ha escridassat i s’han dit de tot, suposo, en un idioma que no enteníem (autèntic o inventat). Han perdut els anells d’una boda i els buscat per tot arreu menys allà on eren. Un pallasso s’ha enamorat d’una noia guapa de la primera fila i no ha parat de regalar-li coses, seves o robades, i finalment els nuvis s’han pogut casar, amb uns anells prestats pel públic, però… aleshores el pallasso enamorat […]

En bona part gràcies a aquesta actriu (per a mi desconeguda) que es diu Raquel Ferri. En bona part perquè malgrat que l’obra és un treball de conjunt entre Pablo Ley, Ester Villamor i Javier Gamazo, sense ella que és de la Vall d’Albaida, no hauríem tingut ni aquest preciós valencià, ni les vivències de la primera part, de quan era petita, històries i records fascinants que deuen ser d’ella o d’algú molt proper. Apart d’això l’obra està molt ben bastida i la posada en escena és senzilla, però espectacular. Ha caigut de la cartellera, això al Grec ja passa, però per la propera temporada algú l’ha de repescar. Crítica completa » http://bit.ly/2a8JXyj

Aquests de la Beckett no paren mai de rumiar i s’han inventat això del Projecte AdA (Autor dirigeix Autor). Tres dramaturgs han escrit una obra breu per a dos intèrprets que un altra autor dirigirà, i amb les tres es conforma un únic espectacle que girarà al voltant d’una tema: el Poder. Aquestes coses sempre és difícil de que surtin ben lligades, però deunidó del bé que se n’han sortit. Calvani, Buchaca i LaBute les han escrit i Buchaca, Belbel i Calvani les han dirigit. L’espai escènic i la il·luminació era la mateixa pels tres. Dificultat afegida per a un projecte molt interessant. Crítica completa » http://bit.ly/29RrPav

Jordi Casanovas no en va tenir prou d’agafar la transcripció del interrogatori del jutge Ruz a Bárcenas i fer-ne una molt bona obra de teatre, que ara hi ha tornat amb un de policial, que va tenir lloc fa vint anys a Tasmània, que cau més o menys per allà on nostre senyor va perdre la gorra, i el millor és que l’ha tornat a clavar. En una escenografia freda, dos polis intenten que confessi el presumpte autor d’una massacre, un personatge estrany que costa d’aclarir si és innocent, està tarat o és fred com el gel. Magnífica, no us la perdeu. Crítica completa » http://bit.ly/2a0Zs8y

Malgrat que dins el Romea hi nevava (tsunamis, pluja neu… redéu quin Grec més inclement portem). No he entrat a la història i en teatre no hi ha res pitjor, i és clar, al cap d’una bona estona m’he començat a avorrir perquè no entenia el que passava allà, dalt de l’escenari. Penso, que Carme Portaceli s’ha equivocat en el plantejament i la forma de muntar l’obra, però com em passa moltes vegades també podria anar errat jo. Crítica completa » http://bit.ly/29FSGlU