Jordi Bosch Argelich

Als escacs, cada peça té el seu moviment. Res no passa a l’atzar ni s’improvisa. I per les peces, l’existència fora del tauler, en un món exterior, deu ser ben bé inimaginable, forassenyada, una quimera, un impossible. No sabem què en pensen, però. Elles, d’ivori, de fusta o de plàstic, potser han tingut un passat que els recorda la limitació que viuen. La vida, per Beckett, sembla jugar també la seva partida, en aquest text, i només resten quatre peces al tauler. Cada peça, un moviment, un personatge. Cadascun tal com és, individualitzat en grau màxim. Ni gratar-se entre ells, poden. Si en Hamm no pot posar-se dempeus, en Clov no pot asseure’s. Els dos es necessiten, depenen l’un de […]

El coneixement, la comprensió i l’acceptació de la identitat exigeix una generosa dosi d’empatia. Aquesta és la lliçó que realment s’emporten els dos protagonistes d’una classe de cant que d’entrada ja no havia de ser. La maternitat, l’assumpció que pel fet d’haver parit algú posseeixes la seva ment, el salt generacional, l’amistat, l’amor, l’amor de fill i l’amor de parella, la parella, l’estereotipada i l’autèntica, la cançó (L’oreneta) que, adaptada, atorga una posició de privilegi en la cursa pels sentiments, l’engany, l’orientació sexual, les expectatives frustrades, el callar per no molestar, la incomprensió mostrada per haver callat, el radicalisme, el feixisme, l’homofòbia… el cataclisme. I molt més. Aquests són només alguns dels temes que L’oreneta planteja. Guillem Clua, l’autor del […]

La història de tres irresponsables, La Núria, la Lila i la Fabi, que es troben per compartir un cap de setmana desavinent probablement per a totes tres, és una mostra de bogeria, solitud i necessitats personals contínua. No sé si es tracta d’irresponsabilitat o d’impulsivitat, realment. Cadascuna arrossega els seus traumes i una baixa autoestima exagerada. Si aquest és el sotabosc, l’espurna que organitza l’incendi és la inestabilitat emocional de la Lila i la seva recent i traumàtica separació. Un incident, una trucada, ho complica tot. Abans, l’espectacle és massa lent i inconsistent per la vertiginosa deriva que s’organitza després. Hi ha un cert desequilibri, i no creix gradualment, sinó que esclata i et preguntes si l’exercici de situació anterior […]

Per gaudir de Cantando bajo la lluvia només cal deixar-se dur. Seria trampós pensar en l’experiència personal d’una pel·lícula que va marcar les generacions de la segona meitat del segle XX. La Metro-Glodwyn-Mayer va produir una història icònica, i Gene Kelly, en la direcció i com a intèrpret, es va convertir en una figura incorporada amb fixador a l’imaginari col·lectiu. Si aconsegueixes abstreure’t d’aquest record, si potser no el tens o si, millor encara, decideixes començar l’experiència de zero, el plaer és immens des del primer minut a l’últil. L’hàbil direcció artística de l’Ángel Llàcer i la potència musical de Manu Guix i d’Andreu Gallén basteixen solucions sorprenents, imaginatives i originals a l’adaptació (felicitats, Marc Artigau!) d’aquest guió gegant a […]

Estem de festa, amics i amigues del teatre musical. L’oferta que Barcelona ens mostra aquestes setmanes és fantàstica, tot i que tingui un cert aire de versió permanent i de regal que tal i com ve se’n va. El Teatre Apolo ens presenta Fama, el musical, i enceta la curiositat pop especialment d’aquells i aquelles que vam somiar amb la sèrie televisiva d’inicis dels 80, quan érem adolescents. Em pregunto quina expectativa pot tenir qui no ha conegut en Leroy, el Bruno, el professor Sorosky o la Lydia, la professora de ball. És com anar a veure un pessebre sense saber qui representa cada figura… Però aquesta gent té l’avantatge de no esperar més del que veuran sobre l’escenari. I […]