Joaquim Armengol Roura

Fa uns anys es va estrenar a la Sala Petita del TNC Present vulnerable, una meravellosa coreografia d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz en la qual s’hi rellegia el dietari que donava nom a l’espectacle i un poemari, Cançoner. Una idea semblant vesteix la posada en escena de Sala de miralls on s’entrellacen el poemari Centre de brevetat i el darrer dietari homònim de Feliu Formosa, lligant-hi alguns esquerdills d’altres quaderns recents com són A contratemps i El somriure de l’atzar, i encara alguns fragments inèdits d’un llibre de memòries d’infància Sense nostàlgia, que es publicarà a principis de l’any vinent. Posar en diàleg aquest dietari amb el poemari és donar llum plural a l’univers literari i vital de Feliu Formosa. […]

Segurament totes les famílies felices s’assemblen unes a les altres; però diu Tolstoi que cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se’n. Si apliquem aquest pensament a El loco y la camisa ens trobem xipollejant en un dubte fonamental: quin seria aquest motiu especial? La veritat o el seu contrari. Aleshores, és el boig i la seva bogeria acusadora l’ànima més pura? Hem d’obviar el dolor que causa malgrat el seu propi? Potser la bogeria sigui simulada o qui sap si els bojos són, en realitat, els que no ho semblen gens? Perquè, vejam, viure en una mentida constant és una bogeria devastadora? O pel contrari una arma eficaç per a la supervivència quotidiana? No és la família aquest […]

En aquest país deliciós i tan ple de fantasmes i teatres, de tant en tant, en alguna sala com ara pugui ser la de Josep Palau i Fabre a la Seca Espai Brossa hi transiten alguns éssers encara amb prou capacitat com per demostrar que les aus fan ous; de sorprendre, vaja! Són maneres de fer tan eclèctiques i agafades pels pèls que conviden a l’irrefrenable impuls de deixar-s’hi caure. En singular, em penso que tant se’ls en fot que hi aneu. Simplement et diuen: Vine, si vols! Aquests senyors enjogassats, i que posen els peus de forma tan temerària damunt d’un escenari de cerilla són: l’Enric Casasses, poetàs satíric insubornable, i en Feliu Gasull, mestre de la guitarra i […]

Benard-Marie Koltès és un autor que em desconcerta de veres, de vegades em sembla sublim i tot seguit crec que no val el pes de les magnífiques paraules amb les quals jo mateix l’exalto. Ben segur que en Julio Manrique això m’ho discutiria de valent, perquè en poc temps, i des que és director del Romea, Bernard-Marie Koltès forma part essencial del seu imaginari teatral. Per això no és gens d’estranyar que ara si pugui veure La nit just abans dels boscos, un text estrany que representa l’ànima adolorida de l’autor. M’agrada molt aquest monòleg implacable, però també em desconcerta de forma estranya. Emperò això deu anar a sensibilitats i el que jo vull dir és que cal viure aquesta […]

He llegit en alguna banda que Llibert és un text que marca un abans i un després en la dramatúrgia contemporània catalana, dir una ximpleria d’aquest tipus no beneficia en res el propi text, més aviat el perjudica. La posada en escena de Llibert té coses que cal valorar positivament, entre elles l’escriptura que, sense ser extraordinària, és furient i honesta, i que funciona la mar de bé. Tanmateix, hi ha alguna cosa impúdica i de justificació en el fet de bolcar a escena, i de forma tan directe, un dolor tan personal i privat. Penso que no convé d’accentuar voluntàriament les desgràcies de la vida, creant un escreix de llàgrimes per gust o per disgust de dolorisme. Al meu […]