Iván F. Mula

Durant els seus inicis, als anys 90, T de Teatre va tenir un gran èxit crític i comercial innovant, en certa manera, amb espectacles còmics que apostaven per la senzillesa escènica i un marcat sentit de l’humor basat en la paraula. Dirigides per Sergi Belbel o David Plana, van crear un cert segell propi que més devia el seu encert a la qualitat dels textos (signats per diversos autors com Paco Mir, Albert Espinosa, Benet i Jornet, Yolanda García Serrano i els propis Belbel i Plana, entre molts d’altres) que no pas en el talent interpretatiu de les cinc actrius. Un cop celebrats els 15 anys amb un espectacle recopilatori, va arribar el moment de reinventar-se. A partir de llavors, […]

La posada en escena d’un bon text no és mai una tasca fàcil. En el cas de la peculiar obra El drac d’or escrita per Roland Schimmelpfenning existia el perill d’enfonsar-se en el caos i la densitat de la dramatúrgia típicament alemanya. No obstant, Moisès Maicas ha dirigit la peça amb intel·ligència, alleugerant còmicament la seva ànima tràgica i la seva buidor existencial, i dotant-la d’un ritme i uns jocs teatrals que la dinamitzen totalment. La història gira entorn a uns immigrants il·legals que treballen en un restaurant xinès-vietnamita de menjar ràpid, els seus clients i d’altres personatges del barri. L’estil de narració fragmentada, amb un marcat to literari, fa que costi entrar en aquest univers de faules i precarietat […]

El món d’Internet i les noves possibilitats de comunicació no solament han canviat radicalment les nostres vides sinó que, poc a poc, també la nostra manera de relacionar-nos amb la televisió, el cinema i el teatre. Ball d’hivern de Jordi Pérez i Soldevila no és el primer espectacle en integrar d’alguna manera la interacció virtual amb el públic, però, en canvi, sí resulta força original el fet que un dels personatges contesti i comenti amb els espectadors el que li està passant a escena. Aquesta manera d’estar dins i estar fora al mateix temps és, d’una banda, un reflex del lloc on se sent el públic a vegades i, d’altra, l’espai social que ocupem al món actual, on som subjecte […]

Hi ha qui pot pensar que anar a veure una obra d’un autor poc conegut és un risc. Potser és veritat. Però, sigui com sigui, no hi ha cap dubte que també serà una experiència enriquidora. El millor de Fam oculta és descobrir l’univers narratiu del poeta i dramaturg holandès Peer Wittenbols, molt reconegut al seu país però gairebé inèdit per als nostres escenaris. La història tracta sobre la relació entre tres personatges (un matrimoni i un vell amic) que lluiten per no sucumbir a la desafecció de l’edat madura, les seves necessitats, pors i desapassionament. La Companyia Ignífuga resol amb certa gràcia les peculiars trampes poètiques que Wittenbols planteja i, amb solucions clàssiques, aconsegueix mantenir el ritme gairebé els […]

Ja fa un temps que el públic de Barcelona viu la seva particular història d’amor amb gairebé qualsevol proposta que ens arriba d’Amèrica Llatina. És comprensible que els espectadors locals sentin la necessitat de fugir de l’esteticisme impostat, la perfecció sense ànima i la insubstancial sofisticació al que ens ha acostumat cert tipus de teatre català. L’obra del mexicà Damián Cervantes és una nova mostra d’aquesta filosofia escènica radicalment contrària a tota impostura. Creada a partir de Las buenas de Genet, Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar parla dels somnis nascuts des de la marginalitat, de l’autenticitat de la pobresa, l’amor, la por i la violència. Cada acció de les […]