Emma Álvarez

A l’imaginari col·lectiu tenim diverses cançons i trossos d’obres on s’esmenta aquest noble animal, experiències que ressonen en el nostre record. Álvaro Tato té el do d’unir diferents textos oferint un fort fil connector i captant l’atenció de l’espectador a través de la història. Un tot que es converteix en alguna cosa més que la suma de les parts. Això és, com si fos un procés de fotosíntesi, uneix diferents matèries inorgàniques -o fragments textuals- i els converteix en una història en el seu conjunt donant a llum personatges sorprenents. En aquest cas, un ruc humanitzat que ens explica les seves passes fent-nos reflexionar sobre aquest periple en què som el seu company de viatge. Yayo Cáceres, el seu partner […]

És sa i cal riure’s d’un mateix. I sorprèn com les debilitats que considerem úniques es corresponen també amb les de moltes altres persones. Aquest espectacle uneix tots dos conceptes i demostren en clau d’humor totes les paranoies, pors, ansietats que de vegades poden assaltar la nostra ment. Les interpretacions juguen amb recursos teatrals molt encertats: el to excèntric, la paròdia corporal portada a l’extrem, els silencis, la música al moment just. Es nota que tant Gabriel Caminos com Gadiel Sztryk són actors de les taules, juguen amb el públic i busquen la seva complicitat de manera natural. Podria assegurar que, tot i estar la platea plena, no hi va haver una sola persona que no rigués al llarg de […]

Pues yo no creo que Luis Zahera sea un chungo. Según la RAE un chungo puede tener mal aspecto y Zahera, en un miniacto de exhibicionismo durante la obra, nos deja ver su tableta de abdominales (o lo que yo creí ver desde la fila 17). El chico no está mal. Y la obra tampoco es chunga, tirando de la RAE puede ser algo “difícil o complicado” y este hombre lo hace muy fácil. Mira que me molestan a mí los aplausos intercalados durante todo el espectáculo y Zahera entrena al público para que no nos sintamos obligados, para que nos dediquemos a disfrutar y reír, sin tener que estar reforzando su ego con unas palmas, así da gusto. Siempre […]

Tots hem tingut un mestre que ens ha marcat a la nostra vida. No un professor, ni un mestre. Aquella persona que et deixa empremta perenne. Antoni Benaiges en va ser un. En aquesta història, Xavier Bobés i Alberto Conejero porten a escena “El mar: visió d’uns nens que no ho han vist mai”, una promesa que Antoni Benaiges no va poder complir. Una promesa que es desplega en escena gairebé un segle més tard gràcies a la minuciosa adaptació de textos verídics que els nens de l’escola de Bañuelos de Bureba van deixar. I amb ells, va quedar plasmada l’empremta de Benaiges. Xavier Bobés és un expert a fragmentar l’escenari per explicar històries i gràcies a això, ens fa […]