Dera Gé

M’ha agradat molt. Partint d’un text molt ben escrit però poc original en quan a temàtica, direcció i intèrprets han sabut fer-lo bonic amb una obra de teatre d’una duració d’una hora, més que suficient per explicar la història de dues persones que s’estimen. Els vull felicitar especialment per la part de la interpretació: actors catalans que hem vist en els escenaris durant anys i que han demostrat que és possible actuar amb naturalitat, sense fer ús de la cantarella, de la “veu de doblador”, .. parlant des de l’ara, des de la veritat i la honestedat. No vull donar moltes explicacions sobre el text, crec que cal anar-hi per entendre el seu missatge i compartir-lo en directe amb ells. […]

Una proposta inicial molt especial i molt bonica de veure que mica en mica es va desinflant… Andrés Corchero és maravellós. No cal posar-hi paraules si el moviment ja explica tot el que s’ha d’explicar. Amb el text l’obra perd tota la força. M’ha costat molt empatitzar. Estava tot descol·locat. No sé si ha estat que he coincidit en un mal dia però no hi havia connexió entre text i intèrpret: cantarella i emocions forçades. Se suposa que la Deborah és una adolescent i desperta amb la mateixa edat en la que es va adormir, però, tot i sent conscients del seu desconcert i la seva vulnerabilitat, està totalment infantilitzada. La idea d’unir el dos mons, el real i el […]

Una història terrible en la que uns pares han abandonat als seus 3 fills i la germana gran s’ha d’encarregar d’absolutament tot. La Amy és la mare, el pare, la cuidadora i la criada. Però un dia, sembla que comença a veure la llum al final del túnel… Quan parlem de refugi parlem d’espai segur fora de perills. Al llarg de l’obra vas veient que el significat de “refugi” no és el mateix per tothom. El refugi va agafant una connotació negativa mica en mica fins que, al meu parer, es converteix en presó per la Amy. Mentres que els demés personatges advoquen per mantenir l’status quo, la Amy inicia una rebel·lió interna per sortir de la seva cel·la. En […]

Té molta personalitat. Tanta que potser no acabes d’entendre què pretenen comunicar, tot i que interpreto que simplement és la Jarana com a tal, el descontrol, el passar-ho bé. Té parts que es fan més llargues qu’altres però en conjunt tot el món que creen, totalment desconcertant (vaig sortir pensant: què acabo de veure?) té un encant especial. Jo em quedo amb l’alegria, que és el que a mi m’ha transmès. Un conjunt de coloraines i de ritmes. També un sense sentit de barrejes entre cants, micròfons … Ell ball dels micros que van cap enrere espectacular, per mi el millor de tots. Els recursos molt repetitius son potser els que em van costar més.

El Peix Daurat és un testimoniatge dur i cru d’una noia que de molt jove ha viscut l’episodi de la bogeria, fins el punt d’internar-se al famós hospital de Sant Boi. El monòleg és una explicació de la seva experiència: des de les “bogeries” que experimentava fins a l’actualitat. Naixem boges o els traumes que hem viscut i borrat de la nostra memòria ens hi tornen? El trastorn és algo aïllat o tots en patim algun al llarg de la nostra vida? És un monòleg d’acceptació i valent. Trencador amb els estigmes de la societat sobre què és la bogeria, qui son els bojos, com ens els imaginem… Ho fa des de la narrativa sincera i sense entrar en el […]