Dera G

On estàn els limits? Se’ns qüestionen els límits des dels dos costats: el del professor de natació que fa un petó a la galta a un nen petit que té por, suposadament des de la innocència, per calmar-lo, i, de l’altre costat la completa irresponsabilitat per part d’un grup de pares que sense valorar la possible innocència d’aquest gest acaben enfonsant la vida del professor a través de les xarxes fins el punt de carregar-se la seva carrera professional acusant-lo de pervertit i pederasta. Ja com a text és potent. És una bona història, ens planteja un bon debat. El plantejament de direcció està ben enfocat. Les llums i les escenes repetides des de diferents angles aporten dinamisme a la […]

Quines ocurrències! És divertit, fàcil, et rius… Crec que falta una mica de connexió entre els diferents escenaris que ens plantejen però t’ho passes molt bé i tenen un control del cos magnífic. Uns genis. Els efectes especials de so i llums molt encertats també. La comèdia en el més mínim detall.

Ha estat un viatge que no volia que acabés. És una proposta preciosa. L’estètica, els balls, les “històries” que pots anar interpretant (o no, o dóna igual!). Una tècnica increïble i una connexió entre ells tan bonica. Fusionar estils i voler retratar el sexe i la joventut ho veig arriscat però aquesta companyia hi posa elegància i cohesió, fent d’un espectacle totalment recomanable. Son uns ballarins excepcionals.

Grup de noies amb moltissim talent que decideixen crear des de zero una obra i aconsegueixen arribar al públic i exhaurir entrades parlant de la sarcoidosis pulmonar, tema central d’aquesta obra. I com? Doncs des de l’humor, des de la performance, amb la musica, jugant amb el públic., inclus afegint altres mitjans per comunicar-se (llegint, llenguatge de signes… ) Es nota que hi hagut moltissima dedicació, que s’ha volgut fer des de la veritat i que les actrius s’ho han treballat molt per fer d’una situació dramàtica una obra de teatre. Comentar que son fets reals, que li han passat a una de les actrius. L’unic que potser no em va acabar de convèncer és la forma en la que […]

“Marie, la roja” té una premisa molt interessant: presó de dones que venen de diferents entorns socials han de treballar i conviure juntes. Una d’elles, Marie, interpretada per Carlota Olcina, revolucionaria, “roja”, feminista… té un discurs eloquent i directe que no s’atura durant tota l’obra i que convida, no només a la resta de dones a compartir-lo, sino que inclús enamora a un dels funcionaris. El text d’Arquimbau és fort, però l’execució no m’ha convençut. Personalment, no he acabat d’entendre el fons dels personatges, les inquietuds, amb alguns no m’ha quedat clar qui son, i, no només el perquè estan allà sino el perquè han actuat com han actuat tenint en compte que la premisa ens planteja la societat patriarcal […]